ESPORTS
Bahamontes, un campió forjat a Catalunya
Als anys cinquanta va venir Barcelona i de la mà d’Evarist Murtra i Santiago Mostejo va fer el seu gran salt
El sobrenom de Federico Martín Bahamontes, que ha mort 95 anys, és conegut universalment: “El águila de Toledo”. Fa referència a la seva exuberància com a escalador, el millor durant els anys cinquanta i bona part dels seixanta, fet que el va conduir a esdevenir el primer espanyol en conquerir el Tour (1959). Ara bé, el seu camí cap a la glòria va haver de passar per Catalunya, l’única ciutat d’aquells anys en què l’esport anava més enllà del Real Madrid era Barcelona. “Podríem dir que les meves arrels estan a Catalunya i de fet és on em vaig retirar, a l’escalada de Montjuïc (1965)”, explicava el ciclista en la seva biografies més extensa: “El águila de Toledo” d’Alasdair Fotheringham (2014).
El seu triomf en la classificació de la muntanya de la Volta del 1953 –en aquells anys una cursa molt més rellevant que la Vuelta–li va obrir les portes al professionalisme. Un any després ja va guanyar la muntanya al Tour, classificació en la qual s’imposaria sis vegades. La persona clau a Barcelona que l’acabaria convertint en un gran campió va ser Santiago Mostajo, un empresari i antic corredor retirat que va convertir-se en el seu mànager. Mostajo va allotjar Bahamontes, com havia fet amb altres ciclistes, a casa seva; li va aconseguir el seu primer patrocini professional (Balanzas Berkel), i el va col·locar en el camp d’entrenament d’amateurs més prestigiós d’Europa, el camp Simplex. “Catalunya tenia més diners que tota Espanya, a Madrid ni tan sols tenien un velòdrom”, recordava Bahamontes en el llibre. El ciclista, de fet, es va declarar com un dels seguidors més coneguts d’aquells anys del Barça, un fet que no deixava de sorprendre en un temps en que el madridisme s’escampava arreu de Castella de forma imparable. Durant un temps el seu mànager va ser un altre empresari català, Evarist Murtra, futur directiu del Barça en la primera etapa de Laporta.
Quan va arribar el triomf del Tour del 1959 Bahamontes, gairebé sense adonar-se’n, va esdevenir un dels grans instruments de propagada del règim franquista. “La dictadura començava a obrir-se; els pitjors moments de la postguerra havien passat i fins i tot aquell any Eisenhower va visitar Franco perquè convenia que Espanya entrés a l’OTAN”, assenyala Fotheringham. Per si no n’hi havia prou, aquell Tour va acabar el mateix dia que l’alzamiento un 18 de juliol, o sigui que la propaganda es va fer sola. El ciclista va ser rebut a l’ambaixada espanyola de París com un heroi i el NO-DO va convertir aquell triomf en una mena de ressorgiment no només de l’esport sinó de tot un país.
La utilització de la imatge de Martín Bahamontes com a icona de l’espanyolisme més carpetovetònic es va veure també en la seva rivalitat amb el basc Jesús Loroño. que era vist com un dels representant del nacionalisme basc d’aquells anys, tot i que entre ells tenien una molt bona relació.
El franquisme oficial que va convertir Bahamontes en un ídol ben aviat se’n va oblidar ja que el seu declivi va ser ràpid. El futbol i el Real Madrid, sobretot, van passar a ser la prioritat número 1 del règim a l’hora de vendre els suposats avenços de la dictadura. El tercer lloc del 1964 ja va coincidir amb la victòria a l’Eurocopa de Madrid.
Una característica que sempre va tenir el corredor, a banda de ser un dels millors escaladors de tots els temps, va ser la seva necessitat de guanyar diners. De fet, era normal perquè a Toledo venia d’una família molt humil. El seu pare va estar a punt de morir a mans dels republicans per accident i des de petit era conscient de la pobresa estructural de la seva família.