Sopars amb més vi que aigua; Grècia i el barber que no volia rapar un pelut; les discussions acalorades; Andorra i la pudor de fum de l’Alfa Romeo i Miles Davis. I els tríptics. I les cròniques del Barça que llegia molta gent a qui li rebufava el futbol. Es va presentar a casa un dia de la primera setmana d’agost, sense avisar, com feia sovint. No ho sabíem, però es venia a acomiadar. Teníem a la nevera gambes fresques i entre tots vam fer cau i net. Ell creia que la vida és un encadenament d’esprints i per això la vivia intensament. Era un ximplet encantador. Si no li posaves una pilota als peus, que llavors ja no n’era, d’encantador. El dia de les gambes va deixar-se diverses coses a casa. Una d’elles, un anell, que ara s’oxida al fons del Gran Canal de Venècia. Ell hi hauria trobat la transcendència. O la banalitat. I les dues coses m’haurien fet riure. Són vint anys ja. Vint esperant que el David Colomer escriptor i periodista tingui una reedició.

David, et fotries les botes! Tenim el país trinxat, amb l’independentisme polític fent el ridícul i el social, en fi, a la catalana, amb la majoria de la gent amb la panxa plena criticant-ho tot des del sofà de casa, amb uns quants esperant l’aparició de nous lideratges per tornar al carrer i amb quatre gats barallant-se contra l’enemic en la clandestinitat. Terrorífic. Això sí, ara han trobat l’excusa del PP i Vox, i del PSOE, que pels nostres temes són el mateix. I el Barça, com el país, esquarterat per aquells que tota la vida han donat lliçons. No hi ha ni un euro a la caixa i en el joc, tot allò que fa poc ens semblava res ara és moltíssim. Si el Johan aixequés el cap! El Guardiola ja ho va avisar però imagina’t com estem que hi ha gent que malparla del Pep com si fos un enemic del barcelonisme. Ai, David, la teva ploma àcida! Com gaudiries! Com posaries el bitxo al cul a més d’un en aquells articles que tant ens agradava llegir! Quina novel·la ens regalaries! En fi, amic, passen els anys, passa la vida i et continuem trobant a faltar.

Vint anys. Ja fa vint anys. Vint anys també que no sé com escriure sobre en David. He escrit sobre moltes coses. Sobre l’actualitat i també sobre coses íntimes i personals, que són sempre les que em costen més. El temps m’ha donat un cert ofici, però. Segurament el que en David va saber veure en mi quan ni jo el veia i ell em va proposar escriure la Contracrònica. Ell ja era una firma consolidada, del periodisme i de la literatura. Però com a redactor en cap d’El 9 Esportiu també sabia repartir joc. I també ho feia bé. En David era un talent inabastable, però també se’l pot definir en una sola paraula: brillant.

Em queda poc espai i he pogut evitar el que em sortia de dins: adreçar-me de tu a en David. Per establir el diàleg que no hem pogut tenir aquests vint anys. Per fer-li mil preguntes (també la pregunta), perquè sempre tenia resposta. Me les quedo a dins, perquè també és una manera de recordar-lo. A reveure, David.

En David era una persona intensa, apassionada amb tot el que feia i en com ho feia. La seva creativitat, imaginació i diferent perspectiva feia que tots volguéssim ser part del seu projecte o del seu equip. Si des de la seva posició de porter tenia la capacitat de visionar tot el partit, ell no parava de cridar enviant-nos ordres, moltes vegades inconnexes, perquè cadascú traiés el millor de dins seu en benefici del col·lectiu. Sempre estava al peu del canó i lluitava per demostrar que qualsevol cosa era possible, ja sigui la creació d’un nou diari esportiu en català, com poder guanyar un torneig de futbol 7. Compromès, líder innat i sobretot bon amic. Sempre penso que el país necessita aquests líders, humils, normals, que ens ajudin a emocionar-nos constantment, a fer riure, i a creure que un món millor és possible. Ara ens ho hauríem passat bé llegint els seus articles punyents i irònics sobre el Barça, les palanques i en Laporta. M’ho imagino i somric, pensant en ell i en la seva mirada trapella. David, et trobem a faltar, amic.

I entres a la redacció com si res no hagués passat, texans descolorits i samarreta ben planxada. Desitjos de novetats, volent saber què tal li ha anat a la societat des d’aquell agost del 2003. Et farem un resum del caos polític en què hem conviscut, et posarem les millors jugades del Barça de Guardiola i els gols de Messi. Parlarem d’autors de la teva edat convertits en escriptors consolidats. I t’ haurem d’ensenyar a fer servir els telèfons intel·ligents que guien les nostres rutines. Honestament, és emotiu retrobar-te, David, i poder posar-nos al dia, i encara més fer-ho aquí, a la redacció, rodejats d’ordinadors, papers i bolígrafs, amb amics i companys. Un a un mantindrem amb tu una xerrada personal i íntima, i la traslladarem al paper i la compartirem amb els lectors, perquè entenguin quant has marcat les nostres vides. Vint anys més tard, ens arranques un cop més un somriure quan repetim algun comentari teu. O ens deixes pensatius amb la teva anàlisi tan àcida com brillant.

Hi ha gent que és com un adhesiu de doble cara. No saps ben bé com però t’hi enganxes i un cop adherit hi tens algú a l’altre costat, que com tu també s’hi ha quedat atrapat i la goma és tan potent que hi vas fent colla. En David era així. Ens vam conèixer el 95 amb l’inici de l’edició d’El Punt Maresme. Els nostres mestres eren a Girona, i en Colomer, el que en sabia més. Com a mínim per a mi. Jo volia escriure com ell. Va néixer una complicitat que ens va durar fins al darrer moment. Teníem plans: el Barça, El 9, el llibre, però tot anava lent i jo vaig fer camí deixant el diari el 98. Els plans es van quedar a mitges, però la nostra amistat no. Un cop al mes pujava a dinar a Sant Gregori i jo el feia baixar a jugar a futbol a Mataró. Parlàvem, rèiem, discutíem, i a vegades s’emprenyava com els personatges dels seus contes. De tot en feia tríptics i jo els anava retallant. De fet encara els tinc guardats. Com la colla de l’adhesiu que es va anar fent gran i també la conservo. Sense dir-ho mai, sabem que és ell qui ens va unir, i el trobem a faltar.

La vida, ai la vida. Les casualitats, ai les casualitats. Diumenge 10 d’agost del 2003. Feia temps que amb en David no ens vèiem. Els destins professionals s’havien separat feia un any. Tornava de la feina aquell diumenge de matinada i vam coincidir en l’últim semàfor de la Diagonal de Barcelona a l’altura de Francesc Macià. Quina casualitat a quarts de dues de la matinada. Baixem el vidre del cotxe i parlem del Barça de Ronaldinho que acabava de jugar contra el City en el partit de pretemporada inaugural de City of Manchester. De cop la conversa es gira com un mitjó i dissertem sobre la vida, ai la vida. Els semàfors es van anar posant verds i vermells, quatre o cinc cops, fins que una petita cua de cotxes va fer que tot s’acabés. L’Alfa Romeo d’en David marxa com un llampec. En Cantona s’esmuny. Sempre escorredís. Cada cop que baixo per la Diagonal i el cotxe s’atura en aquest semàfor, abaixo el vidre per si tornes a passar. Et trobem a faltar.

Encara ara, quan hi ha un Barça-Madrid, em pregunto com hauria titulat la crònica en David. Un dels últims sidrals que va tenir va ser la manera d’adjectivar un clàssic que va fer emprenyar alguns poders fàctics. “N’hi ha per tant?”, em va preguntar. Tot i que estava molt segur del que deia, buscava complicitat d’algun amic un cop ja ho havia publicat, senyal d’autoconfiança i també de la necessitat que sentia de contrastar-ho. No és que fos provocador; era valent i ambiciós, també inconformista, sempre disposat a arriscar des del coneixement i la intel·ligència. Havia arribat a pensar que si escrivia tan bé no era només perquè era molt bo, sinó per no haver de discutir. Tenia una grandesa que no se l’acabava. A vegades et venia de gust fer una copa amb l’amic per riure i xalar de la vida; altres frisaves per trobar el periodista i fer barrila sobre el Barça i l’ofici. Ara em queda el consol d’agafar algun llibre o text seu per aprendre a ajuntar lletres com a bon escriptor que era.

Com si fos ara. En David va arribar a la redacció del carrer Figuerola amb poc més de 18 anys, molta autosuficiència –una cuirassa com qualsevol altra– i un pentinat que semblava que li havien fet un sostre de palla a la closca. En Jordi Grau em va encarregar ensenyar-li com anava el sistema, un artefacte infernal. El primer encàrrec conjunt va ser uns reportatges per a un especial d’hípica. En David va convertir el que havia de ser una mena de peça comercial en una magnífica història d’una nena pija que anava a classes d’equitació. Massa literari. Però en David no va renunciar mai a la creativitat, i amb la seva manera d’escriure va aconseguir treure la son de les orelles a la secció d’esports sencera, fent millorar ostensiblement la manera de redactar d’uns quants i fins i tot l’enfocament de la professió. Les seves cròniques, primer del Palamós i després del Barça, eren de lectura obligada. Vam viure plegats la primera copa d’Europa del Barça. Érem amics. Ho som, encara.

En David Colomer és allò que podia haver estat i no va ser. Ell mateix va dictar que fos així. Quan en va tenir prou va dir passi-ho bé, i aquí es va acabar la història. Suposo que puc dir que vam ser amics, tot i que això no té gaire importància. En tenia de molt bones, com la del dia que es va excusar d’anar a la presentació de l’últim llibre d’un escriptor molt conegut i molt de moda dient-li que no hi podria assistir perquè havia d’anar a rentar el gos.

És possible que no hi hagi hagut ningú que s’hagi fixat tan bé en el que passa als camps de futbol lluny de la pilota. Quan n’escrivia projectava el món que quedava a davant de tothom i el que no veia ningú. En això era un mestre. En vam aprendre tots. I potser queden tres coses a dir: que sempre deia que l’odi és l’avantsala de la indiferència; que cap de nosaltres no va ser capaç de vèncer el monstre imaginari que el torturava, i que serà molt difícil fer cròniques del Barça com les que feia en David.

El David m’intimidava. La memòria, sempre juganera, ha anat exagerant el record que tinc d’ell. Jo el veia com un gegant per la seva forma d’escriure, però també físicament, ja que li recordo les mans, la boca i les celles grans. Miro fotos seves i descobreixo que exagerava una mica. Bé, quan parlo del seu talent, no. Jo era un noi jove, bastant perdut, que entrava al periodisme. Ell va veure en mi coses que jo no sabia que tenia dins. Va ser qui va insistir que havia de seguir l’actualitat del Barça, quan jo em veia a camps de segona. Admirava la seva seguretat, com quan va titular una prèvia “Odi al Madrid”. El titular no m’agradava, però admirava el seu atreviment. Per això vaig trigar molt a entendre que ens deixés tal com va fer-ho. Llavors encara no sabia que els gegants també ploren. De fet, tot ja estava explicat a llibres com el seu Danys col·laterals. Ell sempre anava per davant. 20 anys després, encara es pot aprendre d’ell. Quina sort, aprendre d’en David.

Hauria estat director d’aquest diari si hagués volgut. Era compulsiu escrivint. I salvatge. I corrosiu. I provocador. I directe. I racional. I brillant. Hauria fet carrera com a novel·lista, però era sobretot un gran periodista. Va ajudar a parir aquest diari que va pensar en Joan Vall i que vaig dirigir des del 2 de gener del 2002. Ell n’era l’ànima, un senglar brillant. Les seves cròniques del Palamós a El Punt eren d’un nivell que havien cridat l’atenció. Les del Barça ni els explico. Hauríem fet portades encara millors, i mira que aquest diari n’ha fet i en fa de bones. Analitzava i era tan directe que els qui s’autoatorgaven vetllar per la moral pública i publicada i no podien suportar la seva brillantor, li feien passar mals tràngols per escriure una paraula –odi– que ara ells escampen. Va triar dir adeu i es va perdre Messi i Guardiola, i nosaltres vam perdre un gran periodista, un millor escriptor i un bon amic.

El pitjor de les pèrdues és l’oblit, però la implacabilitat de la vida ens porta cap a la necessitat de tirar endavant. Ens en recordem quan toca i de tant en tant perquè només pot ser d’aquesta manera. Fem memòria de David Colomer perquè fa 20 anys i no me’n sé avenir, del pas del temps, d’aquells inicis d’El 9, del dia que ens va deixar i de les desconcertants trucades amb en Grau, en Riera, en Correas o la Bibian. Què ha passat? I per què? Van ser les dues preguntes més repetides. Era escriptor, era periodista i era dels primers a defensar que d’esports se’n sent i se n’escriu i, cada cop més sovint, bé.

Va ser un gran company l’objectiu del qual va ser no anar més enllà d’on volia i potser per això ens va deixar, perquè no volia transcendir. I per això el seu missatge semblava clar: no idealitzar el passat per poder construir el futur. I així ha estat. Seguim amb l’enyor.

Si L’Esportiu, abans El 9, està consolidat entre la premsa esportiva catalana és, en bona part, gràcies a la il·lusió i ganes d’en David en els inicis, quan més difícil era fer-se un forat en els quioscos. Recordo quan em va venir a buscar perquè m’integrés al projecte, com parlava del futur diari mentre dinàvem després de jugar un partit de futbol amb l’equip de premsa. Era molt bon porter. Parlava amb passió i als seus ulls es reflectien les ganes que tenia de fer el salt de la premsa comarcal a la nacional. De poder informar del Barça, de convertir-se en un cronista de referència, com així va ser, gràcies a la seva gran ploma, brillant i crítica. Gaspart i Van Gaal la van patir en els inicis d’El 9. Laportista i Cruyffista convençut, poc va poder gaudir, per desgràcia, del primer mandat de Laporta. Escrivia com els àngels i tenia punts de geni. Per al record, una gran portada amb la seva firma. “Per molts anys”, deia, després que el Deportivo guanyés la copa al Bernabéu contra el Madrid, amargant els 100 anys de vida del club blanc.

El David del Palamós de Piterman, el jove díscol que fa morros perquè per a ell fer-li picar resultats i classificacions és fer-li perdre el temps, el geni de l’escriptura densa i les metàfores impossibles, l’inspirador de títols, articles i portades inimitables per àcides, el col·lega capaç d’estripar tot déu –inclòs a tu mateix–, el conversador infinit els dissabtes a la nit després de les maratons de feina a la redacció, el rabiüt que no tolera perdre en les memorables nits glaçades de futbol 7... eren la mateixa persona. Els caps privilegiats són desconcertants perquè si el seu cervell s’estructurés com el de la resta, ja no serien diferencials. Desconcerten i claven cops insospitats. I en David prou que ens el va amagar i clavar. Em cou no haver pogut ajuntar el seu talent i el de Messi en una mateixa crònica. Hauríem guanyat els mateixos títols en una dècada irrepetible però n’hauríem disfrutat encara més.