Per prescripció mèdica. Als meus pares els van dir que havia de fer esport perquè seria el millor per a mi, i amb 13 mesos ja em van tirar a la piscina. Sempre em diuen que no m’agradava gens i que em passava l’hora sencera plorant. Al final, però, em va acabar agradant.

Quan comences a fer esport, és el mateix club que et dona l’oportunitat d’iniciar-te en la competició. En el meu cas, vaig començar a fer esport en un club ordinari. Vaig aprendre a nedar al Club Natació Barceloneta. Vaig començar a fer cursets i després vaig passar a competir. Va ser en aquest moment quan als meus pares els van començar a parlar de l’esport adaptat. Se’n van informar i em van començar a adreçar cap a aquesta modalitat perquè tingués l’oportunitat que no es notés tant la diferència per la meva discapacitat.

El 84 vaig participar en el meu primer campionat internacional, a Anglaterra. Era a prop i tenia la sensació que si passava alguna cosa la meva família seria allà. Però a Seül ja era una altra cosa, perquè era molt més lluny i era el campionat més important en què havia participat fins aleshores. Com que els esports paralímpics estaven tot just començant, hi portaven moltes escoles a veure-ho. Recordo arribar allà i veure les grades plenes. Valia la pena. A més, vaig guanyar quatre medalles. No m’ho creia.

Sí, el 1994. Vaig aconseguir tres medalles. En tinc uns records molt bons perquè hi vaig fer molt bones amistats, i ara de tant en tant encara quedem. L’esport no només t’aporta en clau física, sinó també amistats, disciplina i saber-te organitzar.

En tots els campionats en què he participat he gaudit molt. També en els més petits, com el campionat d’Espanya, on passàvem moltíssimes hores dins un autocar i les condicions no eren les millors. Tot i això, l’experiència de sortir amb els amics i viure l’ambient era molt divertida.

Va ser justament abans dels Jocs del 96, quan jo ja estava a la universitat. Necessitava moltes més hores de dedicació si realment volia anar als Jocs Paralímpics, i jo no m’hi veia. A més, teníem les condicions que teníem. L’esport no era reconegut, no cobraves i ni et passava pel cap que poguessis arribar a cobrar. Jo estava fent la carrera d’enginyeria tècnica industrial, i tantes hores a l’aigua més els estudis... no m’hi veia. Va ser el moment de deixar-ho a escala internacional.

Vaig començar com un favor, perquè estic molt involucrada amb el club. La veritat és que m’encanta. M’ho passo molt bé; em canso i torno a fer esport, que ho tenia una mica abandonat. A més, l’ambient és sa i divertit.

Sí. De moment, la integren tres clubs (CN Barcelona, CN Terrassa i CN Sabadell). Sembla que hi ha més clubs que hi estan engrescats; a veure si el projecte pot continuar creixent. Perquè això passi, fan falta més jugadors.

Hauria de dependre de les federacions ordinàries i no de la federació de la discapacitat, ja que se’n poden fer més ressò i és més fàcil tractar-ho i arribar a més gent. La gent, a vegades, té por de l’esport adaptat. I després venen, ho proven, veuen el que fem i tenen una altra visió. Ens entrenem molt fort i ens esforcem igual.

M’ha ajudat sobretot en aquells moments més clau de la joventut. Per una banda, vaig fer una vida totalment ordinària, anant a l’escola i a la universitat com tothom. Però, per una altra banda, feia esport adaptat. Veus gent que té les mateixes dificultats que tu i no has d’estar superant-te cada dia. És un moment de relaxació. Si camino malament no passa res i no he d’estar pendent de fer-ho bé.