Rui Costa (1986) forma part de la història negra del ciclisme català des que el 2013, a Florència, va guanyar el mundial que estava destinat a ser de Joaquim Rodríguez, que es penjava la plata plorant amb Alejandro Valverde de cooperador necessari del guanyador; tercer. Vincenzo Nibali era l’altre aspirant al mallot irisat quan el Purito, pletòric, s’encarava a l’últim quilòmetre en solitari. Costa va saltar i el murcià no li va agafar la roda per frenar-lo i va permetre que es veiés el desenllaç més previsible. També van ser tres els aspirants a la quinzena etapa de la Vuelta ahir, amb Santiago Buitrago havent treballat de valent en l’última pujada i Lennard Kämna, que havia guanyat el diumenge abans, atrapant-los dos cops –el primer pujant i el segon després de caure en un revolt, baixant– aprofitant la manca de col·laboració de Costa amb el colombià, que deu anys després conserva la punta de velocitat que li permet superar els menuts escaladors, que s’hi deixen el cos i l’ànima, en els esprints.