TOT RECORDANT
Paavo Nurmi, el finlandès volador
Els Jocs d’Anvers del 1920 van veure com es forjava la primera gran llegenda de l’atletisme olímpic
Avui fa 50 anys, un dels grans atletes finlandesos de tots els temps, Lasse Viren, tenia una cita per conèixer Déu en persona, o almenys la divinitat com l’entenia ell mateix. S’havia de trobar finalment amb el seu ídol Paavo Nurmi, l’home que havia convertit una activitat tan natural com córrer en una nova forma d’entendre el món, la vida i un esport que estava preparat per fer el seu primer gran salt, l’atletisme, gràcies a la visió “olímpica” de Pierre de Coubertin. Amb tot, aquell 2 d’octubre del 1973 Viren va fer tard. Nurmi va morir abans de la cita, però paradoxalment, com passa en aquests casos, es va fer immortal.
Una de les proves que el finlandès volador no és un esportista o un atleta qualsevol de la història olímpica és el seu impacte en la cultura popular. Molta gent sent el seu nom i, tot i que desconeix el seu palmarès o el currículum concret, en fa prou per saber que no va ser un qualsevol. A Finlàndia la seva cara apareixia en una moneda abans del canvi a l’euro, un avió de la companyia nacional Finnair duia el seu nom i el funeral que li van fer va ser digne d’un rei. Emil Zatopek, l’últim gran emperador blanc del fons mundial, s’entrenava al crit de “Soc Nurmi soc Nurmi!”, com fan ara els menuts futbolistes amb el nom de Messi.
La seva llegenda com a corredor va arribar fins i tot a Àfrica, molts anys abans que els atletes d’aquest país esdevinguessin els dominadors absoluts de les proves de fons. Així ho recordava el marroquí Hixam el Guerrouj, que assegurava que, ja a casa seva, el seu avi li parlava d’un misteriós corredor de pell blanca que vivia més enllà de l’horitzó d’Europa i que havia esdevingut un superhome gràcies a les seves llargues cames.
Com en les històries que llegim ara dels grans etíops i kenyans dels nostres temps, Nurmi també va començar a córrer i fer exercici per necessitat vital. De petit feia entre 10 i 20 km cada dia només per anar a nedar al llac que tenia més a prop de casa. Amb 12 anys ja va començar a treballar a la seva ciutat, Turku, repartint amb un carretó grans pesos en uns carrers plens de pujades i baixades. A l’hivern, com la meitat dels finlandesos, feia esquí de fons, però el canvi de veritat va ser quan es va allistar a l’exèrcit. Es va començar a entrenar amb botes militars i a enganxar-se a la part del darrere d’un tren per tenir les gambades més llargues.
En els Jocs Olímpics d’Anvers del 1920, amb 23 anys i encara amb la tragèdia de la Gran Guerra sobrevolant tot Europa, va començar a forjar la seva llegenda amb tres ors i una plata, però va quedar decebut en veure’s derrotat en els 5.000 m. Diuen que aquell dia va decidir que s’entrenaria amb un rellotge a la mà per inventar allò que ara coneixem com les sèries, o el temps que som capaços de resistir per quilòmetre quan afrontem una prova de fons.
Nurmi va entendre que si aconseguia regular la seva gambada seria imbatible. El resultat es va veure a París el 1924. Va guanyar els 1.500 m i els 5.000 m amb només dues hores de diferència i amb rècords del món, i també es va imposar en un cros duríssim en què només van acabar 15 dels 38 participants, la majoria amb una fatiga indescriptible. El 1928 va ser campió dels 10.000 m. Quatre anys després, les draconianes normes del COI contra qualsevol indici que un atleta fos sospitós d’haver cobrat el van deixar fora dels Jocs de Los Angeles el 1932, provocant un gran escàndol, perquè el seu nom era sinònim d’espectacle. Lògicament el comitè olímpic finlandès el va triar per encendre el peveter en els Jocs Olímpics d’Hèlsinki el 1952.
L’últim cop que Nurmi va saltar a les grans portades va ser gràcies a un nedador, Michael Phelps, que li va prendre el rècord de nou medalles d’or olímpiques. En tot cas, el finlandès va acumular també una vintena de rècords mundials oficials i cap a una seixantena comptant-hi proves en pista coberta o de distàncies que han desaparegut del mapa atlètic.