KATALIN TASLAR
NATACIÓ SINCRONITZADA INCLUSIVA
“A la piscina em sento lliure”
“Els metges em diuen que no podré tornar a caminar, però no em desanimaran”
“No prenc cap medicació perquè a mi no em serveix de res. Sempre tinc dolor a les cames, però ma’grada perquè així me les puc notar”
Ara aprecio més la vida i veig que no pots fer plans de futur. Has de viure el present i fer el que realment t’agrada
La Katalin Taslar (Budapest, 1970) va tenir un infart de medul·la el maig del 2020 que li va provocar una paràlisi de cames. Tenia 49 anys. Des d’aleshores, està fent tot tipus de teràpies amb un objectiu molt clar: tornar a caminar. Al gener es va incorporar al grup de natació sincronitzada inclusiva de Sincrogestió, una entitat pionera a nivell europeu que vol fer de la natació artística sincronitzada un esport igualitari i sense límits.
Fa 3 anys va tenir un infart de medul·la. Com ho recorda?
Un dia al matí vaig tenir un dolor molt gran i en només quinze minuts em vaig quedar estirada sense poder-me moure. Vam trucar a l’ambulància i em van portar a l’hospital. Hi vaig estar un mes i, després, tres mesos a l’Institut Gutmann, on em van ensenyar a viure amb la cadira de rodes i també fèiem rehabilitació per intentar millorar. Com que no hi ha gaires casos com el meu, creuen que no em podré recuperar. Però jo crec que sí. Per això, pel meu compte faig moltes teràpies i rehabilitació per mantenir-me i sempre veig avenços. No camino, però cada vegada tinc més sensibilitat a les cames i la mobilitat també està millorant. Puc moure una mica les cuixes. Sempre hi ha alguna cosa que em motiva. Els metges em diuen que no podré tornar a caminar. Això és el que dicta el protocol. Però no em desanimaran.
Quin tipus de teràpies segueix?
Estic seguint una teràpia amb elèctrodes que estimulen els músculs i els nervis. A veure com va.
Li va canviar la vida d’un dia per l’altre. Com ho ha portat?
Soc molt positiva. Em vaig trobar a l’hospital i vaig pensar que per fi podia descansar (riu). És una mica irònic. Tenia una vida que volia canviar. Quan em vaig trobar paralitzada i estirada, però vaig veure que les mans les tenia bé i el cervell, també, vaig pensar en la sort que tenia. Podia dibuixar i continuar amb la meva activitat mental. A més, a l’hospital, quan et diuen que anirà per llarg, et penses que seran dues setmanes. Ara aprecio més la vida i veig que no pots tenir plans de futur perquè et pot passar qualsevol cosa. Per això, has de viure el present, fent i treballant del que realment t’agrada. Només pots fer el que t’agrada. Això és el que he après per sempre.
L’ha ajudat tenir una mentalitat positiva?
Crec que sí. Jo també tinc moments de baixada, però pocs dies. Són més aviat estones. Jo soc hongaresa, i he canviat dues vegades de país. Sempre dic que anar a l’Institut Guttmann va ser com canviar de país. T’has d’adaptar a moltes coses i, en aquest cas, a aquesta situació.
Té un objectiu molt marcat, que és tornar a caminar.
Sí, és un objectiu. Aquesta situació em provoca mal als glutis i em vull posar dreta. Caminar ara mateix m’és igual, però sí que em vull posar dreta per no estar tot el dia asseguda. Hi ha gent que es pensa que a la cadira hi estic còmoda, però no és així en absolut. A la piscina em sento molt bé perquè no necessito la cadira i em sento lliure.
Abans d’endinsar-se en la natació sincronitzada, va provar el waterpolo. Com va anar?
A la Guttman em van preguntar si ho volia provar. Al principi vaig dir que no perquè em pensava que era molt fort. Però em van dir que era tranquil i ho vaig provar. M’ho vaig passar molt bé. Fins i tot, en un entrenament vaig aconseguir moure les cames. No m’ho creia. Més endavant em vaig passar a la sincronitzada i, amb el temps, va ser impossible compaginar els dos esports perquè era massa. Com que no soc tan forta i competitiva, vaig decidir quedar-me només amb la sincronitzada. M’agrada molt perquè és més artístic. Gaudeixo estant a l’aigua sense tenir presses ni haver de competir. Si t’hi fixes, ara no nedo bé perquè només nedo amb els braços.
Amb casos com el seu es demostra que una persona pot fer molt més del que un es pensa en un principi.
Sí, es veu la potència de les persones. Però també depèn de la disciplina de cadascú. No pots forçar una persona a fer sincronitzada si no li agrada nedar. Jo ho faig perquè m’agrada l’aigua, m’agrada nedar i ballar. A més, gaudeixo passant-m’ho bé amb un grup. En la natació sincronitzada és molt difícil incorporar gent que vagi amb cadira de rodes. No sé si és per falta de temps o per la distància. Jo no visc a Sabadell. Tardo una hora i mitja a arribar, però vinc perquè ho vull fer. Si vols fer una cosa perquè enriqueix la teva ànima, ho fas. I en aquest estat has de saber el que t’enriqueix. A la meva edat tampoc hi ha gaire gent que faci sincronitzada. Més aviat tot són joves. Jo ho faig perquè m’interessa i estic molt contenta d’haver-ho descobert. A la meva vida sempre he fet esport. Per a mi és la normalitat. Per mantenir-se en forma és molt important fer-ne. Ho recomano a tothom.
Quins objectius es marca a nivell esportiu i personal?
Esportivament parlant, m’ho vull passar bé. No tinc cap objectiu a l’horitzó. I pel que fa a la salut, visc de manera molt saludable. No prenc cap medicació. He tret tota la que m’havien donat. La gent em pregunta com ho faig. Doncs nodrint-me bé. Cada cas és diferent, però a mi la medicació no em serveix de res. Jo tinc un dolor a les cames que es resisteix, i m’encanta perquè així me les puc notar. Visc així des de fa tres anys. Primer et fa molt mal, però amb meditació et pots concentrar i dormir, i ara ja m’he acostumat a estar bé. Si prens medicació no notes el dolor. Aquest dolor no em molesta, però en tinc.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.