SUSI VENTURA
DOMA ADAPTADA
“La llibertat que sents corrent sobre el cavall és increïble”
“No em va quedar cap altra opció que amb 39 anys començar una nova vida, però sabia que m’hi adaptaria i que no hi hauria cap problema”
“El que em va atrapar és que no hi ha límit d’edat. Si estàs bé, pots competir fins i tot amb 60 anys”
Estar a l’hípica, ajudar la mainada i ensenyar-los tots els coneixements que he adquirit, és el que em fa feliç
La Susi Ventura va estar molts anys lligada al món de la gimnàstica i, més tard, a l’aeròbic de competició. Però tot es va acabar quan a principis del 2009, amb 39 anys, ballant es va trencar els lligaments encreuats del genoll dret. Al quiròfan se li va infectar el genoll i després de mesos entrant i sortint de l’hospital no hi va haver cap més remei que fixar-li la cama. Durant aquest temps de recuperació, va descobrir la doma adaptada, i ja no se n’ha separat mai més.
Com era la seva vida abans de trencar-se els lligaments?
Combinava el món del ball, muntant coreografies per a les cheerleaders al Bàsquet Girona, amb classes dirigides a la UFEC. Anteriorment, havia estat en campionats del món de gimnàstica artística, però amb 15 anys ho vaig deixar i va ser quan em vaig començar a formar en la dansa.
Als 39 anys li va canviar la vida.
Estava fent una classe quan em vaig trencar els lligaments encreuats del genoll dret. Evidentment, pel tipus de feina que feia, s’havia d’operar. Després d’aquesta operació vaig passar un mes amb un dolor que no era normal. Una nit vaig fer un brot de febrícula i em van ingressar a Girona. Van veure que tenia una infecció que l’havia agafat al quiròfan, degut a un bacteri que es diu estafilococ i que ja feia un mes que el portava a dins. Són bacteris que costen molt d’irradiar amb antibiòtics perquè es fan autoimmunes. A partir d’aquí, va ser un no parar d’operacions, perquè sempre es tornava a infectar. Vaig passar 9 mesos entrant i sortint de l’hospital intentant controlar la infecció.
Com ho va portar?
Em van acabar connectant en una bomba de morfina. El temps corre en contra teu. Estar estirada durant tant temps és molt complicat perquè després vaig haver de tornar a aprendre a caminar. A més, psicològicament no estàs bé. Es va fer molt llarg. Però al final, després de moltes operacions, es va aconseguir controlar-ho.
Com va afrontar la seva vida a partir d’aquest moment?
No em va quedar cap altra opció que, amb 39 anys, començar una nova vida. Però sabia que m’hi adaptaria i que no hi hauria cap problema. Necessitava relacionar-me, oblidar-me una mica del tema i habituar-me a aquesta nova situació. Quan vaig sortir de l’hospital va començar tot el procés de recuperació.
Va ser en aquest moment que va conèixer la doma adaptada.
Aleshores m’havia reincorporat al món laboral. La mateixa empresa on estava treballant em va reubicar a la recepció. Un dia d’aquests, quan vaig sortir per anar a dinar, em vaig trobar una amiga que estava vinculada al món del volteig i em va proposar d’ana a ajudar-los i fer la preparació física als nens. Hi vaig anar i em vaig trobar amb en Raúl Pinteño, que és el propietari de l’hípica i el que porta la doma adaptada a Catalunya. Ell tenia moltes ganes de formar i començar a fer créixer la doma adaptada. Vaig començar a muntar, i fins ara. Actualment, a l’hípica la meitat de la gent tenim alguna discapacitat.
Com ajuda la doma?
En molts aspectes. Hem de pensar que cada discapacitat és un món. Per exemple, hi ha nens que van amb cadira de rodes que es passen moltes hores asseguts en forma de quatre, i això provoca molta rigidesa. Sobre el cavall poden moure el seu esquelet, alliberar els malucs, que no quedin tan engarrotats i que puguin tenir un millor control del seu tronc.
Quins casos ha vist que l’han impactat més?
Hi ha un nen amb Engelmann a qui li havien dit que no caminaria mai i, gràcies a la doma, ho ha aconseguit. També hi ha un noi de 40 anys amb una gran discapacitat que va sol sobre el cavall. No he vist persona amb més ganes i voluntat que ell. Quan veus aquestes coses, penses que el que tens no és res. Recomanaria a qualsevol persona amb discapacitat que ho provi.
Què és el que més la va atrapar de la doma?
A part que em va agradar moltíssim, m’anava bé per mantenir-me en forma i era un incentiu per entrenar-me i estar bé, em va atrapar el sol fet que no hi ha límit d’edat. És un món que si estàs bé pots competir fins i tot amb 60 anys. Em permet tornar a estar al món de la competició, tot i que tampoc m’hi vagi la vida i pretengui ser paralímpica. Estar a l’hípica, poder ajudar la mainada i ensenyar els coneixements que he obtingut durant tot aquest temps, és el que em fa feliç.
Què sent cada cop que puja sobre un cavall?
La llibertat de poder córrer, que no ho he pogut fer mai més des de fa 14 anys. Aprendre a córrer sobre el cavall amb control és increïble. Amb el que em va passar al genoll, hi ha hagut un abans i un després en la meva vida, però soc igual de feliç.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.