De secret no n’hi ha cap. La natu­ra­lesa dona molt a uns i molt poc a altres. A aquesta edat, molta gent es dedica a jugar a la petanca, i jo encara escalo i esquio. Això fa que et man­tin­guis en forma. També hi ha una cosa molt impor­tant, que és la il·lusió per fer coses i la tena­ci­tat. Però no faig res excep­ci­o­nal, ni crec que sigui una per­sona excep­ci­o­nal. Con­ti­nuo fent la mateixa acti­vi­tat dins les meves pos­si­bi­li­tats.

El meu pare era excur­si­o­nista, i li van sor­tir dos fills, el meu germà i jo, a qui, a més de cami­nar, ens agra­dava el món de l’alpi­nisme. Em vaig afi­ci­o­nar a pujar mun­ta­nyes. Pri­mer al Piri­neu, després als Alps, i com tots tenim fites en aquesta vida, vam pas­sar als Andes, al Perú, a l’Equa­dor i, final­ment, a l’Himàlaia. És una fita pro­gres­siva en la vida d’un alpi­nista per superar-te a tu mateix i pel teu propi ego de tenir aquesta satis­facció d’haver acon­se­guit els rep­tes que t’has mar­cat. En el nos­tre esport hi ha l’avan­tatge que si no ho acon­se­guei­xes no passa abso­lu­ta­ment res. A dalt del cim no hi ha ningú que et posi una corona de llo­rer.

Per mi la mun­ta­nya en si mateixa és un feno­men orogràfic, però com hi vas és el que m’importa. Els com­panys i la gent que et tro­bes al peu de les mun­ta­nyes con­fi­gu­ren un motiu per acon­se­guir-la. El fac­tor humà és el que a mi m’ha omplert tota la vida. Et donen un plus i un motiu més fort per asso­lir l’objec­tiu. No enten­dria el fet d’acon­se­guir una mun­ta­nya si no hi hagués aquest fac­tor humà. Pots trans­me­tre aquells moments de satis­facció i ale­gria. Des que han nas­cut les expe­di­ci­ons comer­ci­als, en aques­tes es pro­du­eix una mena d’indi­vi­du­a­lisme. Cadascú pretén jus­ti­fi­car el que ha pagat per arri­bar a dalt i aban­dona el con­tacte humà amb els com­panys. Això no és alpi­nisme ni és la manera d’acon­se­guir els teus objec­tius.

L’Anna­purna no va ser per art de màgia ni decisió d’un dia. Amb els meus com­panys ja havíem asso­lit altres mun­ta­nyes de manera pro­gres­siva. Avui en dia, va tot tan de pressa que hi ha gent que ha pujat al Mont Blanc i de seguida pretén fer l’Eve­rest. L’alpi­nisme no és això. Es neces­sita tenir una base molt sòlida perquè la mun­ta­nya és un esport de risc, i no pots pre­ten­dre inten­tar pujar la més alta del pla­neta sense dur una pre­pa­ració física i intel·lec­tual. Hem vist grans des­as­tres que s’han produït no tant per les con­di­ci­ons mete­o­rològiques com per la falta de pre­pa­ració. El 1974 ho vàrem acon­se­guir amb tota la prudència del món, sabent que anàvem sense oxi­gen i que anàvem a fer una mun­ta­nya 600 metres més alta que l’ante­rior. Aquest risc que anàvem a pren­dre venia amb la soli­desa de l’experiència. La mun­ta­nya és un feno­men molt seriós, i hi ha molts com­po­nents que fan que no tin­guis les pos­si­bi­li­tats d’asso­lir el teu objec­tiu.

Alguna vegada he dit la paraula por, per enten­dre-ho d’alguna manera. Gràcies a aquesta por fa que siguis pru­dent. La mun­ta­nya sem­pre ha estat supe­rior a la valen­tia de l’home.

Hi ha qui des­criu l’arri­bada al cim com una cosa lírica i poètica. Jo sem­pre dic que quan arri­bes a dalt en una d’aques­tes mun­ta­nyes estàs empre­nyat com una mona de tan can­sat que estàs, de les ganes que tens de tor­nar a bai­xar i tro­bar-te al cam­pa­ment base per des­can­sar. Tota la poe­sia arriba hores després d’haver-la pujat i revius l’aven­tura quan ja estàs en un lloc segur, perquè la segu­re­tat com­porta satis­facció. La suma del pati­ment i la satis­facció és la riquesa que té l’alpi­nisme.

No, estic molt orgullós del que he fet. No vaig acon­se­guir l’Eve­rest, però he acon­se­guit les parets més difícils dels Alps i he fet cinc mun­ta­nyes de 8.000 metres. Estic satis­fet. El que he fet m’ha omplert. Estic orgullós perquè que no sem­pre acon­se­guei­xis les fites té la seva part posi­tiva. Aprens que a la vida no tot és pos­si­ble ni fàcil. Això va con­fi­gu­rant el caràcter d’una per­sona. Equi­vo­car-se també és diver­tit, i penso que bo.