JORDI PONS
ALPINISTA
“La muntanya és superior a la valentia de l’home”
“La suma del patiment i la satisfacció és la riquesa que té aquest esport”
“Estic molt orgullós del que he fet. Aprens que a la vida no tot és possible ni fàcil. Equivocar-se també és divertit, i penso que bo”
La gent que et trobes al peu de les muntanyes configura un motiu per aconseguir-la. El factor humà és el que m’ha omplert tota la vida
L’alpinisme actual no es pot entendre sense la contribució de pioners com Jordi Pons. El 1974 va formar part de la primera expedició de tot l’Estat espanyol que va coronar l’Annapurna Est, de 8.000 metres d’altitud. Cinquanta anys després i amb centenars de cims a la motxilla, continua gaudint de la seva passió malgrat l’edat. Sense anar més lluny, el 5 de gener va celebrar els 90 anys pujant un cim de 4.000 metres als Alps suïssos, el Mönch.
Noranta anys i continua gaudint de la seva passió. Quin és el seu secret?
De secret no n’hi ha cap. La naturalesa dona molt a uns i molt poc a altres. A aquesta edat, molta gent es dedica a jugar a la petanca, i jo encara escalo i esquio. Això fa que et mantinguis en forma. També hi ha una cosa molt important, que és la il·lusió per fer coses i la tenacitat. Però no faig res excepcional, ni crec que sigui una persona excepcional. Continuo fent la mateixa activitat dins les meves possibilitats.
Com va descobrir la muntanya?
El meu pare era excursionista, i li van sortir dos fills, el meu germà i jo, a qui, a més de caminar, ens agradava el món de l’alpinisme. Em vaig aficionar a pujar muntanyes. Primer al Pirineu, després als Alps, i com tots tenim fites en aquesta vida, vam passar als Andes, al Perú, a l’Equador i, finalment, a l’Himàlaia. És una fita progressiva en la vida d’un alpinista per superar-te a tu mateix i pel teu propi ego de tenir aquesta satisfacció d’haver aconseguit els reptes que t’has marcat. En el nostre esport hi ha l’avantatge que si no ho aconsegueixes no passa absolutament res. A dalt del cim no hi ha ningú que et posi una corona de llorer.
Què l’atrau de la muntanya?
Per mi la muntanya en si mateixa és un fenomen orogràfic, però com hi vas és el que m’importa. Els companys i la gent que et trobes al peu de les muntanyes configuren un motiu per aconseguir-la. El factor humà és el que a mi m’ha omplert tota la vida. Et donen un plus i un motiu més fort per assolir l’objectiu. No entendria el fet d’aconseguir una muntanya si no hi hagués aquest factor humà. Pots transmetre aquells moments de satisfacció i alegria. Des que han nascut les expedicions comercials, en aquestes es produeix una mena d’individualisme. Cadascú pretén justificar el que ha pagat per arribar a dalt i abandona el contacte humà amb els companys. Això no és alpinisme ni és la manera d’aconseguir els teus objectius.
Quin record en té, de l’ascensió a l’Annapurna Est?
L’Annapurna no va ser per art de màgia ni decisió d’un dia. Amb els meus companys ja havíem assolit altres muntanyes de manera progressiva. Avui en dia, va tot tan de pressa que hi ha gent que ha pujat al Mont Blanc i de seguida pretén fer l’Everest. L’alpinisme no és això. Es necessita tenir una base molt sòlida perquè la muntanya és un esport de risc, i no pots pretendre intentar pujar la més alta del planeta sense dur una preparació física i intel·lectual. Hem vist grans desastres que s’han produït no tant per les condicions meteorològiques com per la falta de preparació. El 1974 ho vàrem aconseguir amb tota la prudència del món, sabent que anàvem sense oxigen i que anàvem a fer una muntanya 600 metres més alta que l’anterior. Aquest risc que anàvem a prendre venia amb la solidesa de l’experiència. La muntanya és un fenomen molt seriós, i hi ha molts components que fan que no tinguis les possibilitats d’assolir el teu objectiu.
Sempre ha estat tan prudent?
Alguna vegada he dit la paraula por, per entendre-ho d’alguna manera. Gràcies a aquesta por fa que siguis prudent. La muntanya sempre ha estat superior a la valentia de l’home.
Què se sent a 8.000 metres d’altitud?
Hi ha qui descriu l’arribada al cim com una cosa lírica i poètica. Jo sempre dic que quan arribes a dalt en una d’aquestes muntanyes estàs emprenyat com una mona de tan cansat que estàs, de les ganes que tens de tornar a baixar i trobar-te al campament base per descansar. Tota la poesia arriba hores després d’haver-la pujat i revius l’aventura quan ja estàs en un lloc segur, perquè la seguretat comporta satisfacció. La suma del patiment i la satisfacció és la riquesa que té l’alpinisme.
Li ha quedat l’espina d’algun cim que li hauria agradat conquerir?
No, estic molt orgullós del que he fet. No vaig aconseguir l’Everest, però he aconseguit les parets més difícils dels Alps i he fet cinc muntanyes de 8.000 metres. Estic satisfet. El que he fet m’ha omplert. Estic orgullós perquè que no sempre aconsegueixis les fites té la seva part positiva. Aprens que a la vida no tot és possible ni fàcil. Això va configurant el caràcter d’una persona. Equivocar-se també és divertit, i penso que bo.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.