La reivindicació que no s’atura i es va fent gran

Un mirall

Sara Bella­part (Girona, 1995) és engi­nyera de ponts i camins i tri­at­leta, moda­li­tat que prac­tica des dels 16 anys i a la qual va arri­bar després de fer atle­tisme i BTT. Fa dos anys, quan va estre­nar-se en la llarga distància a Kla­gen­furt (Àustria), ja va ser la quarta del seu grup d’edat i, l’octu­bre del 2023, es va con­ver­tir en la pri­mera giro­nina a afron­tar el mun­dial Iron­man, a Hawaii. “De petita ja volia fer un Iron­man, però no conei­xia cap espor­tista que en fes, i n’hi havia! La meva gene­ració, i les ante­ri­ors, no hem tin­gut refe­rents, espor­tis­tes en les quals emmi­ra­llar-nos. I això ara està can­vi­ant”, valora la tri­at­leta, que a Kona va com­ple­tar els 3,800 m de natació, els 180 km de ciclisme i la marató a peu en 10h45:47. “L’esport femení està en un bon moment, va de pujada. En l’àmbit català, hi ha inci­dit molt el fut­bol. I l’Uni Girona a la nos­tra demar­cació. S’està fent feina, però encara n’hi ha molta per fer i, en aquest sen­tit, ens cor­res­pon a tots [mit­jans de comu­ni­cació, ins­ti­tu­ci­ons i els matei­xos clubs] poten­ciar també esports més mino­ri­ta­ris com el tri­atló o la natació, on les dones tenen menys cober­tura”, des­taca Bella­part, que tre­ba­lla al Con­sorci d’Aigües Costa Brava Girona i que inci­deix en la importància de jor­na­des d’aquest tipus: “Si no s’ofe­reix la pos­si­bi­li­tat de prac­ti­car-lo, és més difícil acce­dir-hi. Per pre­ju­di­cis soci­als a les famílies, o als patis de les esco­les, o pel sim­ple fet que no t’atreu.”

Dis­po­sició i nor­ma­li­tat

Gemma Soy (Olot, 1961) és la pre­si­denta del Club Natació Olot des del 2017. Hi ha man­tin­gut sem­pre una vin­cu­lació, des que era neda­dora –fina­lista en cam­pi­o­nats cata­lans i esta­tals abso­luts, encara hi par­ti­cipa en cate­go­ries màster–. El 1986 ja va entrar a la junta direc­tiva i, ara, també repre­senta els clubs de Girona i d’Osona en la junta de la Fede­ració Espa­nyola de Natació i, en la cata­lana, és vice­pre­si­denta social i pre­si­deix la comissió per a la pre­venció de l’asset­ja­ment sexual i per raó de sexe. “Només al vol­tant d’un 20% dels llocs de les jun­tes direc­ti­ves els ocu­pen dones, i de les pre­sidències, un 11 %. I això és molt poc.” “És a les mans de les dones fer que això rever­teixi. Les dones que prac­ti­quem esport de manera regu­lar, que ho hem fet molts anys, hem d’estar dis­po­sa­des a dedi­car part del nos­tre temps lliure a allò que esti­mem: els clubs nos­tres de tota la vida” afirma l’olo­tina, que hi afe­geix: “La soci­e­tat ha evo­lu­ci­o­nat i cada cop el temps lliure en la pare­lla és més equi­ta­tiu. Tenim capa­ci­tat i ara també l’opor­tu­ni­tat de fer-ho; només ens falta posar-nos-hi”. “En l’esport de base, s’han fet pas­sos molt grans en els dar­rers anys. S’han posat molts esforços perquè tant els nens com les nenes puguin esco­llir l’esport que més els agradi” recorda Soy, que asse­nyala els exem­ples de la natació artística o el pati­natge o, en l’altre sen­tit, el fut­bol, tot i que reco­neix: “Falta, però, tre­ba­llar molt l’esport pro­fes­si­o­nal. Les diferències són encara impor­tants.” Sobre la jor­nada, indica: “Qual­se­vol acti­vi­tat feta en posi­tiu per incen­ti­var la igual­tat de gènere és molt ben­vin­guda. Han de ser aques­tes ini­ci­a­ti­ves les que, en un futur no gaire llunyà, han de fer des­a­parèixer nor­ma­ti­ves que, per exem­ple, impo­sen pari­tats en una llista elec­to­ral o un per­cen­tatge de dones en una asso­ci­ació, sense tenir pre­sents les apti­tuds, les capa­ci­tats o les habi­li­tats. Serà lla­vors quan podrem dir que hem asso­lit una nor­ma­li­tat com­pleta en la igual­tat de gènere.”