Mala peça al cordatge
Tennis. Amb la sortida d’Albert Ramos del top 100, el tennis català masculí no té cap jugador entre els 100 millors per segona setmana en 50 anys d’història de l’era oberta, des del 1973
La resistència heroica d’Albert Ramos entre els 100 millors es va acabar ahir, de moment, amb l’actualització d’aquesta setmana del rànquing ATP, en el qual apareix en el lloc 104è. El maresmenc ha encadenat tretze cursos acabant entre els 100 millors del planeta, entre el 2011 i el 2023, i de ben segur que, amb 35 anys, seguirà lluitant per accedir-hi de nou en el tram final de la seva carrera. És la segona setmana en 50 anys i mig d’era oberta en què cap tennista català està situat entre els 100 millors. La primera va ser el juny del 2019, quan el mateix Ramos va sortir dels llocs de privilegi. Perseverant, hi va tornar tot just set dies després.
La seva exclusió, des del punt de vista del tennis masculí de casa nostra, té una lectura més àmplia i és la derivada d’una situació estructural. No surten jugadors. O almenys, amb la qualitat suficient per fer el gran salt. O el suport econòmic suficient per jugar prou tornejos ITF i challenger per foguejar-se i arribar a l’elit ATP. No hi ha successió. El tennis català d’elit masculí s’ha anat esbravant i no hi ha relleu generacional. El segon català en l’ATP és Oriol Roca (195è) –30 anys–, que l’octubre de l’any passat va arribar al lloc 128è. De la base, Catalunya només té un jugador entre els 100 primers del rànquing mundial júnior. És l’ampostí del RCT Barcelona Roger Pascual (76è), el qual ja fa temps que fa parlar. El seu repte el 2023 era situar-se entre els 100 millors. En el lloc 123è hi apareix el gironí Luis García (RCT Barcelona).
Lluny, molt lluny, queden les èpoques esplendoroses en què Barcelona era el centre neuràlgic de la terra batuda i els tennistes de casa competien amb naturalitat entre els grans. Els factors de la davallada són múltiples, incloent-hi l’atzar. El salt de les categories de base al món professional és sovint mortal, en el sentit metafòric. La competència és ferotge i global, amb acadèmies arreu i països emergents que abans no tenien cap mena de representativitat. Si es mira el rànquing ATP, la distribució de l’èxit per països és evident. Nou passaports diferents entre els deu millors. Només repeteix Rússia, amb Daniïl Medvédev i Andrei Rublev. I si agafem els tretze millors, dotze passaports. Al voltant de cent jugadors de tot el món tenen uns bons beneficis econòmics en un esport restrictiu amb guanys cridaners per als de dalt, però en què la base de la piràmide pateix.
El 23 d’agost del 1973 tres catalans, Manel Orantes (2n), Andreu Gimeno (49è) i Joan Gisbert (66è), van formar part de la històrica primera llista de l’ATP, que va unificar el tennis amateur i el professional. Havia nascut l’era oberta. Mai cap català ha arribat al número 1 en aquests 50 anys i mig, però a banda d’Orantes, nascut a Granada el 1949 però criat a Barcelona, Àlex Corretja, que va guanyar la copa Masters, va ser el número 2. Sergi Bruguera, bicampió a Roland Garros, va ser el tercer del planeta.
Durant molts anys, el tennis català va estar al capdamunt, amb jugadors molt consolidats en el top 100 com Sergio Casal, Emilio Sánchez, Javier Sánchez o Joan Aguilera als vuitanta, o Sergi Bruguera, Jordi Arrese i Fèlix Mantilla als 90. Van agafar el relleu en la part final de la dècada i en el canvi de segle Àlex Corretja, Albert Costa –campió de Roland Garros el 2002–, Carles Costa, Beto Martín o el retirat fa dos anys Tommy Robredo, que va jugar el Masters. Un dels darrers bastions va ser el rapitenc Albert Montañés, en el top 100 entre el 2001 i el 2013. De fet, des que el 2017 Ramos va ser dissetè de l’ATP, el tennis català no ha tingut cap més jugador en el top 20.