Jaume Puig
Jugador de tennis de taula i president del Club tennis taula Calella
“De jove competeixes a mort, ara el millor és el retrobament”
“En tennis taula es pot jugar amb força edat. Em trobo gent de 90 anys jugant, i competeix, eh”
“Aquí és un esport en què hi ha molt pocs professionals. La majoria participen per participar perquè els agrada”
Quan tinguem un Nadal o un Alcaraz, que doni nom a l’esport i l’exploti, possiblement explotarem
El tennis de taula l’ha acompanyat tota la vida. Tant que amb 70 anys encara juga i competeix. La vida de Jaume Puig (Calella, 1949) no s’entén sense el tennis de taula. Ha estat campió d’Espanya nombroses vegades en categoria màster i, a part de fundar el Club Tennis Taula Calella, va formar part de l’equip que va pujar a la màxima categoria el 1983.
Com comença la seva relació amb el tennis de taula?
Treballava en un hotel i hi havia una taula de tennis taula. Allà em vaig començar a aficionar. A l’estiu treballava a recepció, i a les hores lliures, com que hi havia molta gent que sabia que hi havia aquella taula, portaven pales i pilotes, i així vaig començar.
A partir d’allà, quan comença a competir?
Al cap de dos anys de jugar dissabtes a la tarda amb un grup d’amics i companys, vaig proposar de federar-nos. Dels 10 o 12 que érem, quatre o cinc van dir que sí, i ens vam federar l’any 1968.
I llavors funden el Club Tennis Taula Calella?
Exacte.
Com recorda els inicis del club?
Difícils. Estàvem en un centre parroquial i havíem de compartir sala amb els de catequesi i amb diferents reunions. No teníem un local propi, i així vam estar uns anys fins que ens vam traslladar aquí, a la fàbrica Llobet.
Des de llavors ha fet tots els papers de l’auca. Quin li ha agradat més?
Com a entrenador pateixes molt. Com a president tens un càrrec que comporta la seva responsabilitat i problemes econòmics, haver de decidir coses que a vegades no t’agraden... Però a mi el que sempre m’ha agradat és practicar aquest esport. Per això avui dia continuo practicant-lo, ho veig necessari.
Va formar part de l’equip que va pujar a la primera categoria. Com ho recorda?
Recordo totes les etapes. Vam començar a l’última categoria i en 8-9 anys vam pujar vuit categories seguides, fins a arribar a la màxima. Vaig estar-hi jugant dos anys, però era molt competitiva i hi havia molts jugadors estrangers. Llavors ja vaig agafar el càrrec de secretari i president i vaig haver de deixar de competir a l’alt nivell.
També va ser seleccionador...
Vaig estar dos anys portant la selecció femenina absoluta i anava uns dies al CAR de Sant Cugat a entrenar-les. El més agradable van ser les sortides. Xina, Anglaterra, Xile, Dinamarca, Polònia, Hongria, Portugal... Jugaven la lliga i, a més a més, competicions individuals, en què també les acompanyava. Quan vaig entrar a l’Ajuntament, primer com a regidor (20 anys) i després com a tinent d’alcalde (12 anys), vaig haver de deixar-ho, perquè era impossible.
Ara competeix com a màster. Què li agrada més de ser-ho?
L’amistat amb tota la gent que hi participa. Retrobar-nos amb qui jugaves quan tenies 20 anys i ara en tens 50 o 60. Això és molt bonic. Quan ets més jove competeixes i lluites com si fos un campionat del món, però aquí el millor és el retrobament.
Hi ha veterans que comencen?
Sí. N’hi ha que comencen de grans, però els costa força. Molts venen del tennis o del pàdel, en què els cops són diferents. Alguns, perquè les altres competicions són molt dures o perquè no els agrada competir en espais oberts.
Són molts a les competicions?
L’última important que vaig fer jo va ser aquest estiu a Zamora i vaig quedar campió d’Espanya en categoria 70. Entre totes les categories de màsters érem uns 600 jugadors.
Com es prepara?
M’entreno dos o tres dies a la setmana, matí i tarda, a part dels dos dies de competició. Per tant, descanso un dia, que va bé també [riu].
Troben a faltar el ressò mediàtic?
Molta gent coneix el tennis taula i el practica, però hi ha poc ressò mediàtic. Quan tinguem un Nadal o un Alcaraz que doni nom a l’esport possiblement explotarem. Però costa molt perquè hi ha els xinesos, els japonesos, els suecs... Aquesta gent té una dedicació i són professionals, i aquí és un esport en què hi ha molt pocs professionals. La majoria participen per participar, perquè els agrada.
Quina és la seva millor fita o la que recorda més?
El que recordo més és el primer campionat d’Espanya veterà a Tenerife per l’acollida de la gent. Una recepció a l’ajuntament com si fóssim campions del món. Els dos anys a la selecció també els diria, o quan vaig ser uns anys vicepresident a la selecció catalana. I com a fita, potser la millor, el fet d’aconseguir aquestes sales per al club, després de vuit o nou anys lluitant per aconseguir-ho.
A casa han seguit la tradició?
Tots. Fills i nets. La Tània i l’Aitor, els meus fills, primer. L’Aitor ara és entrenador, i va estar dos anys al CAR de Sant Cugat, però ho va acabar deixant per estudiar. I la Tània ha estat també una jugadora excel·lent, ha estat seleccionada a nivell internacional i ha jugat 8-10 anys a la màxima categoria. Va parar quan va tenir els fills, i ara torna una mica. I els nets també segueixen la tradició, ara comencen a despuntar.
Es posa una data límit?
Fins que el cos aguanti. Em trobo gent de 90 anys jugant, i competeixen, eh. Jugadors que havien estat a categoria internacional jugant, amb les mancances físiques de l’edat, però que si tenen tècnica, segueixen competint a bon nivell. En tennis taula es pot jugar amb força edat.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.