Amb Albert Ramos i Oriol Roca eli­mi­nats en la sem­pre esquerpa fase prèvia, enguany no hi ha cap català en el qua­dre mas­culí de Roland Gar­ros per pri­mera vegada aquest segle. El tem­ple de la terra batuda havia estat ter­reny pro­cliu al lluïment dels ten­nis­tes del país, amb grans actu­a­ci­ons, molta repre­sen­ta­ti­vi­tat i fins i tot qua­tre títols indi­vi­du­als mas­cu­lins –tres de feme­nins, cele­brats per Arantxa Sánchez Vica­rio (1989, 1994, 1998)–, però la dava­llada qua­li­ta­tiva i quan­ti­ta­tiva del ten­nis pro­fes­si­o­nal a Cata­lu­nya –ara mateix no hi ha cap Top 100 en l’ATP– i també a l’Estat espa­nyol ha pro­vo­cat que s’arribés a aquest punt a par­tir de molts fac­tors. L’ale­a­to­ri­e­tat en les for­na­des, el crei­xe­ment del ten­nis en molts altres països, la mala pla­ni­fi­cació, la falta de recur­sos econòmics i la mala gestió i la cap­tació de juga­dors per part d’altres esports són alguns dels ele­ments que con­flu­ei­xen en el còctel Molo­tov. Els quarts de final pre­ci­sa­ment d’Albert Ramos en l’edició del 2016, amb tri­omf con­tra el cano­ner cana­denc Milos Rao­nic i der­rota con­tra el suís i campió Stan Waw­rinka, són el dar­rer gran resul­tat a París del ten­nis català. Ramos (Mataró, 1988), exem­ple de per­sistència que des­grana el tram final de la seva car­rera, ha jugat inin­ter­rom­pu­da­ment en el qua­dre prin­ci­pal del segon gran eslam del curs entre el 2011 i el 2023, que aviat és dit.

Sigui com vul­gui, els grans èxits del ten­nis català els encapçala Andreu Gimeno (1972), que va tren­car el glaç i va obrir la porta amb un títol ines­pe­rat i històric quan ja tenia 34 anys. La curi­o­si­tat és que va ser campió el mateix dia que el seu fill gran feia la pri­mera comunió. Va rebre 750.000 pes­se­tes de premi. El campió d’enguany, i també la cam­pi­ona, s’endu­ran 2,4 mili­ons d’euros. Els que l’havien donat per aca­bat van que­dar boca­ba­dats quan el català va der­ro­tar en la final el francès Patrick Proisy per 4-6, 6-3, 6-1 i 6-1 davant de 14.000 espec­ta­dors i després d’haver fet puja­des massa ago­sa­ra­des a la xarxa en el pri­mer set. Capri­cis del destí, quinze dies abans, el gal havia vençut el català en un par­tit de copa Davis.

Sergi Bru­guera, l’home que obria angles impos­si­bles, li va aga­far el relleu amb dos títols con­se­cu­tius (1993 i 1994) i Albert Costa, amb aquells ser­veis oberts amb efecte que tant de ren­di­ment li van donar, va com­ple­tar, ines­pe­ra­da­ment, la tri­lo­gia de cam­pi­ons el 2002 i es va con­ver­tir en el dar­rer ten­nista de casa nos­tra que va alçar la pre­uada copa dels Mos­que­ters –en honor de René Lacoste, Henri Coc­het, Jean Boro­tra i Jac­ques Brugnon, que van gua­nyar sis cops seguits la copa Davis amb França i que, entre tots qua­tre, van obte­nir deu vega­des el títol de Roland Gar­ros– abans de la irrupció del monòleg sublim de Rafa Nadal, amb catorze títols entre el 2005 i el 2022. Enguany, el balear, eli­mi­nat en el seu pri­mer par­tit per l’ale­many Ale­xan­der Zve­rev (4), hau­ria pogut jugar el seu dar­rer par­tit en el tor­neig gal.

Sigui com vul­gui, el ten­nis català també va dis­fru­tar de diver­sos fina­lis­tes. El pri­mer va ser Manel Oran­tes, que el 1974, ara fa 50 anys, va tenir l’honor de jugar con­tra el mite suec Björn Borg, al qual va gene­rar un bon mal­de­cap quan li va gua­nyar els dos pri­mers sets. Bru­guera va caure en la final del 1997 con­tra el lla­vors encara prou des­co­ne­gut Gus­tavo Kuer­ten, amb un revés a una mà que va crear escola. Àlex Cor­retja, que con­ti­nua vin­cu­lat al ten­nis en qua­li­tat de tècnic i de comen­ta­rista de tele­visió, va per­dre les finals del 1999, con­tra Car­les Moyà, i del 2001, també con­tra Kuer­ten, bèstia negra del ten­nis català. Fèlix Man­ti­lla, per la seva banda, va ser semi­fi­na­lista el 1998.