Aurillac fou l’antiga Aureliacum, la vil·la d’Aureli. Situada a prop de la confluència del Cère i el Jordanne, Aurillac és una bona porta d’entrada per explorar les muntanyes del Cantal a través de la ruta de la cresta i la vall del Jordanne. A l’oest de la ciutat s’estén la conca d’Aurillac, aquest sector acull una vasta zona humida. Per Aurillac passa una de les vies secundàries del camí de Sant Jaume, la Via Arverna. Connecta Clermont-Ferrand amb Cahors, via Rocamadour. A Cahors, el pelegrí troba la ruta que ve de Puy-en-Velay.

Avui els ciclistes rodaran cap a l’est, baixant lentament del Massís Central, cap a la planura d’Aquitània. Passaran en un primer moment per Saint-Mamet-la-Salvetat, Sousceyrac-en-Quercy i Saint-Cére, per després continuar cap a Saint-Jean-Lespinasse i Rocamadour.

Als anys vuitanta es va fer famosa una cançó de Gerard Blanchard que portava per títol “Rock Amadour”: «Mon amour est parti avec le loup dans les grottes de Rock-Amadour». Rocamadour per a una majoria de francesos sempre ha estat el que Sant Miquel del Fai és pels catalans, una destinació de pelegrinatge i de turisme de cap de setmana. Un lloc de visita obligada amb els nens i la sogra, del qual es torna amb unes fotografies a la càmera, un adhesiu pel cotxe i un imant per la nevera. Recordo que de petit les cosines de la meva mare, que eren francesetes, ens van portar unes postals de Rocamadour amb una mena de 3D de l’època que a mi em va deixar fascinat. És evident que el lloc es mereix alguna cosa més que tot això, i l’helicòpter del Tour us ho demostrarà. Malgrat que «El meu amor va marxar amb el llop a les coves de Rock-Amadour, estic esperant el seu retorn, estic esperant el seu retou-ou-ou-ou-ou-our».

I el Tour continuarà endavant, cap a Saint-Projet i Gourdon, on potser els corredors podran entreveure les torres del château de Pechrigal que va ser propietat del cantant Léo Ferré. L’any 1998 es va vendre a un nord-americà, John Manchec, que el va restaurar i el va transformar en un hotel de luxe.

Després els ciclistes passaran per Salviac, Montcléra i Fraissynet-le-Gelat, on el 21 de maig de 1944, la 2a Divisió SS Das Reich –que duria a terme també els assassinats de Tulle i Oradour-sur-Glane– va arribar al poble a la recerca de sospitosos d’acollir un gran grup de la resistència. Tres dones van ser penjades, una altra assassinada a trets i onze homes afusellats. Altres batudes i episodis sagnants van tenir lloc a Lacapelle-Biron, Dévillac, Vergt-de-Biron, Salles, Fumel, Monsempron-Libos i Montagnac-sur-Lède, el mateix dia. Un monument a la glòria de les víctimes de la “Barbarie Allemagne” es va erigir a la plaça del poble el 19 de maig de 1946. Posteriorment, es va corregir la inscripció per “Barbarie Nazi”.

A Fumel, per on passaran tot seguit els ciclistes, tenen per fill il·lustre a l’arquitecte Jean Nouvel, l’autor del projecte de la torre Agbar de Barcelona, entre molts altres. Després de Fumel només quedarà passar per Monflanquin i La Sauvetat-sur-Lèdem per arribar a meta a Villeneuve-sur-Lot, terra de prunes i de vinyes.

Una bastida és el nom que serveix per anomenar més dos-cents cinquanta pobles o viles fundats de bell nou (vilanoves) a l’oest d’Occitània, entre l’any 1229 i l’any 1373. Tenen unes característiques urbanístiques i arquitectòniques pròpies. Villeneuve és una bastida de manual, dibuixada a cordill a la riba del Lot amb una plaça porticada, rodejada de cases construïdes amb maons i fusta, on ara encara hi ha mercat els dimecres i els dissabtes. A la vora del riu hi ha les Halles, els habitants de Villeneuve i els turistes de pas vénen a comprar fruites, verdures, formatges i embotits de gran qualitat. La fleca “Tendances et Traditions” destaca amb una baguette especial, la “carismàtica” amb maizena, chia, carbassa i llavors de gira-sol. I l’especialitat local, el bescuit de vainilla i gerds. L’espai cobert també acull un bar-restaurant, “La Table du Marché”.