Mònaco és un país a la vora del mar, una mena de Suïssa-sur-mer, o, per ser més exactes, és el negoci de la família Grimaldi, però tot això ja se sap. És el segon estat sobirà més petit del món després del Vaticà. Charles de Gaulle deia que per bloquejar Mònaco amb dos panells de direcció prohibida n’hi hauria prou.

Léo Ferré, que cantava allò de “Ni Dieu Ni Maître” era monegasc i ja a set anys es va incorporar com a soprano al cor de la catedral de Mònaco. Ferré està enterrat al cementiri de Mònaco, entre altres personalitats com Joséphine Baker, la princesa Ashraf Pahlavi, l’escriptor Anthony Burgess i l’actor Roger Moore. La ciutat li va dedicar una plaça amb una efígie de bronze, van batejar amb el seu nom una mena de roses blanques i vermelles, i una sala d’espectacles de 200 places al barri de Fontvieille de Mònaco va passar a anomenar-se Espace Léo-Ferré i va ser inaugurada per Albert i Caroline de Mònaco.

Avui és una etapa contrarellotge individual, el primer corredor sortirà a tres quarts de tres i el darrer arribarà cap a dos quarts de vuit al passeig dels Anglesos de Niça. És un recorregut de trenta-tres quilòmetres i escaig que passarà per Beausoleil i per La Turbie on destaca, darrere de l’església, el majestuós “Trofeu dels Alps”, construït per August. Després els corredors passaran per Èze, on hi ha el “camí de Nietzsche”, que parteix de la vora del mar i puja per un fort pendent fins al poble enfilat. Es diu que Nietzsche, que es va quedar malalt al final de la seva vida a Niça, va freqüentar aquest camí, i s’hi va inspirar per escriure la tercera part d’Així parlava Zaratustra.

A Villefranche-sur-mer l’helicòpter del Tour segurament enfocarà el promontori de Saint-Jean-Cap-Ferrat i només quedaran un parell de corbes per entrar a Niça.

La ciutat blava esperarà els ciclistes, vestida de diumenge, un diumenge important en la seva història, per què per primera vegada el Tour, Le Tour, ha decidit acabar la cursa i ho ha fet precisament a Niça, a 934 quilòmetres de París, un dels punts més allunyats de la capital.

Per uns moments França oblidarà els seus ensurts electorals i mirarà cap aquest punt, a la vora d’aquest mar, l’altre mar de França, i el blau de la seva bandera serà més blau, un blau que obre portes, un blau que estén els braços, un blau que treballa, malgrat tot, per un futur amb esperança, sense oblidar la cançó de Ferré quan els advertia: «Preocupeu-vos d’on sorgeixen les idees / i de com ens podrien arribar a tallar / les ales i la virtut en el blau de l’estiu / quan les idees neixen en la flor de la vida».