Des de Rio he vis­cut tota una tra­jectòria espor­tiva. Han can­viat mol­tes coses. La par­ti­ci­pació a Rio va ser com un premi. Va ser com l’inici de la meva car­rera espor­tiva i em va pro­jec­tar a con­ver­tir-me en una atleta pro­fes­si­o­nal. A par­tir d’aquí van ser cinc anys molt inten­sos. A Tòquio ja tenia expec­ta­ti­ves més altes. Volia llui­tar al màxim amb les millors atle­tes inter­na­ci­o­nals. Havia pas­sat la covid-19 i va ser com un estira-i-arronsa. No en tinc molt bon record, perquè hi arri­bava amb molta més ambició, però el tra­jecte fins allà va ser molt bonic. Després de Tòquio tot va ser molt dife­rent perquè al cap de cinc mesos em vaig tren­car l’isquio i ara, per mi, estic vivint una altra part. Ara soc una atleta més madura, amb més experiència i estic valo­rant moltíssim aquesta opor­tu­ni­tat, i el fet de ser aquí. El fet de gau­dir de l’atle­tisme d’alt nivell als meus 34 anys, i tinc mol­tes ganes de ser a París, de gau­dir-los, i sobre­tot arri­bar a la meta i treure’m l’espina de Tòquio [ales­ho­res va ser vui­tena en la pri­mera eli­mi­natòria]. I saber que, passi el que passi, aquell dia hauré donat tot el que tenia a la pista. Amb això estic tre­ba­llant.

Jo hi arribo millor que mai, però el nivell del 1.500 m està en un moment estra­tosfèric. Vaig bai­xar dels 4 minuts per pri­mera vegada. M’he con­ver­tit en la segona atleta d’aquí que ho acon­se­guia després de Natàlia Rodríguez el 2005, però amb aquesta marca estic en el 34è lloc del rànquing. El mig fons en l’atle­tisme ha entrat en una altra dimensió, està a un ritme acce­le­rat. Jo estic en el meu millor moment, amb més experiència, més pre­pa­rada, però en l’atle­tisme pot pas­sar de tot, i també hi ha el fac­tor sort que em pot anar a favor o en con­tra. L’objec­tiu és estar pre­pa­rada per al que passi, adap­tar-te a les cir­cumstàncies i arri­bar el millor pos­si­ble.

Sí, hi haurà tres eli­mi­natòries ini­ci­als i les sis pri­me­res de cadas­cuna d’elles acce­di­ran a les semi­fi­nals. Aques­tes divuit atle­tes dis­po­sa­ran de 48 hores per pre­pa­rar la cursa següent. Les eli­mi­na­des que­da­ran repar­ti­des en dues sèries de repesca, les tres pri­me­res de les quals com­ple­ta­ran les 24 pla­ces de semi­fi­na­lista. Les que seguei­xin aquesta via arri­ba­ran a les semi­fi­nals amb dues cur­ses en dos dies con­se­cu­tius a les cames. Teòrica­ment jo entra­ria en aquesta franja. Si he d’arri­bar a la semi­fi­nal amb una cursa més con­tra rivals més for­tes, que cor­ren en 3:55, aquest sis­tema em per­ju­dica. Abans hi havia tres eli­mi­natòries ini­ci­als, les de més nivell que­da­ven més repar­ti­des. Ara les sèries seran més exi­gents i també hi haurà més den­si­tat de cor­re­do­res. A Tòquio pot­ser m’hau­ria anat millor, però t’has d’adap­tar i també hi juga una part d’atzar. A veure què passa. En tot cas, cor­reré segur dos dies i gau­diré dos dies de l’experiència.

Aquest any després de l’euro­peu de Roma ha estat real­ment el pri­mer que m’he plan­te­jat bai­xar de la bar­rera dels 4 minuts. L’any pas­sat sí que vaig córrer en 4:00.13 en la semi­fi­nal del mun­dial de Buda­pest, però en aquell moment no em veia tan capaç d’acon­se­guir-ho. Allà se’m van ali­near els astres i vaig fer molt bona cursa, però no era un dels objec­tius. Aquest curs em trobo millor, estic fent entre­na­ments dife­rents, em veig més capaç i pre­pa­rada. Real­ment en la Lliga del Dia­mant de París sabia que era una gran opor­tu­ni­tat i va ser la pri­mera vegada que em vaig plan­tar a la pista amb aquest repte. Per això no em va fer tanta il·lusió com quan vaig bai­xar dels 2 minuts en 800 m, perquè ales­ho­res feia trenta cur­ses que ho pro­vava i no ho acon­se­guia. A París era cons­ci­ent de quin era el rècord d’Espa­nya, però quan vaig arri­bar a meta vaig estar super­con­tenta i orgu­llosa perquè sé que al final els rècords es baten, i bai­xar dels 4 minuts ja em que­darà per sem­pre, com haver bai­xat dels 2 minuts en 800 m. Estic satis­feta d’aquest resul­tat i si tinc l’opor­tu­ni­tat de córrer després dels Jocs inten­taré rebai­xar el rècord, lògica­ment. Ara sí que veig que està dins de les meves pos­si­bi­li­tats, sem­pre que no el batin abans la Marta Pérez o l’Águeda Marqués, que també estan en dis­po­sició de fer-ho.

És una satis­facció per a mi, que m’ho emporto per sem­pre, però tam­poc ho vaig pen­sar a escala glo­bal. Sé que estic a la part final de la meva car­rera espor­tiva, però la sen­sació de ple­ni­tud de dir que he tren­cat aques­tes bar­re­res ho valoro com una cosa per­so­nal, no com a com­pa­ra­tiva amb d’altres.

No, però en aquest sen­tit tam­poc ha estat un objec­tiu. Sem­pre he anat any a any. El cam­pi­o­nat d’Espa­nya m’agrada molt, és molt atrac­tiu i he tin­gut molta sort de la com­petència durant molts anys en els 1.500 m. Les meves rivals m’han moti­vat i m’han fet millor atleta. He estat molt afor­tu­nada de com­par­tir-ho amb gent que m’ha fet espe­cial aquesta com­pe­tició perquè mai han estat títols rega­lats. Sem­pre he hagut de llui­tar, la cursa ha estat igua­lada, i això els fa més espe­ci­als per a mi, més que la xifra que pugui que­dar ano­tada.

Sobre­tot amb la Marta perquè l’Águeda és d’una altra gene­ració, nou anys més jove que jo. L’Águeda és el relleu, i sem­pre dic que el dia que em gua­nyi he begut oli perquè pot­ser no puc tor­nar a girar la truita en cap moment. Ella puja i jo baixo. La meva màxima con­trin­cant sem­pre ha estat la Marta, i tinc la sort de tenir una bona relació amb ella, i cent per cent segur que m’ha fet millor atleta.

A veure, és un tema que se n’ha par­lat molt. Cada fede­ració opta pels cri­te­ris interns que esta­bleix el seu direc­tor tècnic perquè no hi ha gaire diàleg amb nosal­tres. La fede­ració espa­nyola ja fa un parell d’anys que va esta­blir aques­tes mar­ques de com­pe­ti­ti­vi­tat. Trobo bé que hi hagi mar­ques que facin que els atle­tes hagin de demos­trar que estan en forma, hagin de mar­car un nivell, però també és veri­tat que s’han de tenir en compte les cir­cumstàncies de cadascú, un cri­teri sub­jec­tiu. Trobo a fal­tar un tracte més humà amb l’espor­tista, això ho inten­ta­ria can­viar. Als atle­tes ens afec­ten molt totes aques­tes coses en tots els sen­tits. És la nos­tra feina, ens hi va molt si hi par­ti­ci­pem, si som olímpics, si com­pe­tim en l’euro­peu. Al final, és un moment en la nos­tra vida que pot­ser ja no torna mai més. Crec que la part per­so­nal i la humana podria ser dife­rent, però al final cadascú té la seva opinió.

Volo cap a París el dia 3 d’agost, un parell de dies abans de com­pe­tir. Després de les Lli­gues del Dia­mant de París i de Mònaco, em vaig estar una set­mana entre­nant per aquí, entre Banyo­les [la foto es va fer el dijous 18 de juliol] i Olot, i des del dia 19 de juliol i durant deu dies que m’estic de con­cen­tració a Andorra, a fer semialçada, a fugir de la calor, però sobre­tot a bus­car des­cans, recu­pe­ració, entre­na­ments de qua­li­tat, des­con­nec­tar una mica de casa i poder-me cen­trar en el que és impor­tant, ara mateix. Tor­naré a casa tres dies abans de volar cap a París per can­viar male­tes. La feina bàsica­ment ja està feta i ara és qüestió de tre­ba­llar els aspec­tes de qua­li­tat per arri­bar men­tal­ment pre­pa­rats.

No m’ho estic plan­te­jant, però sem­pre havia tin­gut els Jocs Olímpics de París a l’horitzó. Volia arri­bar-hi perquè és una gran cita, perquè és a prop de casa, per Tòquio, per tot, per poder-ho com­par­tir, perquè tenia ganes de viure uns Jocs a Europa i no els havia vis­cut mai. I perquè real­ment em veia pre­pa­rada. No sabia si hi arri­ba­ria perquè després de la lesió van can­viar mol­tes coses. Jo l’únic que tenia clar és que volia com­pe­tir fins que el meu cos em deixés i arri­bar, sobre­tot, al nivell que havia tin­gut abans, perquè al final és el que a mi m’agrada, i el que val la pena. I la veri­tat és que aquest últim mig any m’estan sor­tint molt els resul­tats, m’estic tro­bant millor que mai, però al final el meu cos té més dolors, tardo molt més a recu­pe­rar-me dels entre­na­ments de qua­li­tat, la inten­si­tat que em reque­reix pre­pa­rar un 1.500 m em deixa fotuda en molts sen­tits, i això abans no em pas­sava. Ara les com­pe­ti­ci­ons em pas­sen més fac­tura i he d’anar més amb compte. He hagut d’adap­tar molts entre­na­ments a això, a pre­ve­nir tant el sis­tema nerviós com temes físics. No és que digui que em reti­raré l’any que ve, ni de bon tros, però sí que és veri­tat que m’he de dei­xar por­tar una mica per veure com em trobo. El que tinc clar és que si segueixo ha de ser com aquest any, al cent per cent, perquè és el que a mi m’agrada.

Ella és la favo­rita, lògica­ment, però al final ja s’ha vist mol­tes vega­des que un cam­pi­o­nat inter­na­ci­o­nal, sense lle­bres, no és el mateix que un míting. S’ha de veure com anirà la cursa i en la Lliga del Dia­mant l’aus­tra­li­ana Jes­sica Hull va que­dar a un segon d’ella. Pot­ser la cursa no és tan ràpida des del pri­mer metre i ales­ho­res amb un canvi de ritme també can­vien les expec­ta­ti­ves. S’han vist finals molt dife­rents en els últims anys, s’han de pas­sar tres eli­mi­natòries, i a veure qui­nes atle­tes cor­ren la final. Encara que sigui la favo­rita, ni si gua­nya s’ha de dir que ja se sabia, ni si perd que ha estat una decepció perquè haurà de llui­tar amb la pressió, amb la con­dició de favo­rita i ha de plan­te­jar la cursa que serà la més impor­tant dels últims tres anys de la seva vida, i això és molt difícil.