La final dels 100 metres llisos, diumenge, a l’Stade de France, és un bon exemple de com els Jocs i l’atletisme, en aquest cas, s’han convertit també en un espectacle a l’americana per a millor diversió d’espectadors i teleespectadors. I amb opinions a favor i en contra. Amb la sort de ser en una de les tribunes d’aquesta recta en què tot es juga en menys de deu segons, vaig tenir la impressió que estava a punt de sortir Taylor Swift en un dels seus multitudinaris concerts.

Després de les tres sèries de les semifinals, cap a les 21.50 h, quan es feia fosc, l’estadi es va il·luminar de color violeta amb pampallugues grogues i es va posar a punxar Kavinsky (banda sonora de Drive), alhora que sortien els nou atletes de la final. I, entre ells, el futur guanyador per cinc mil·lèsimes, l’estatunidenc Noah Lyles. Ja ens havia fet ganyotes en les semifinals i aquí va aparèixer corrent. Perquè vol ser el nou Usain Bolt, una estrella que projecti l’atletisme al mateix nivell que les lligues de bàsquet i beisbol nord-americanes. Té un alter ego com a raper en Nojo18, desfila en passarel·les de moda i porta tatuats als abdominals a la dreta els anells olímpics i, a l’esquerra, el lema ICON. Socialment, reivindica el Black Lives Matters i, amb el seu germà petit, té la Lyles Brothers Sports Foundation per ajudar els esportistes en crisi, com la que ell va passar el 2001 a Tòquio, on només va ser bronze olímpic. Ara vol emular els seus compatriotes Jesse Owens (Berlín, 1936) i Carl Lewis (Los Angeles, 1984) penjant-se quatre medalles d’or: 100 m (fet), 200 m, 4x100 m i 4x200 m.