La selecció espanyola, amb el sarrianenc Jordi Ribera (1963) com a director d’orquestra, ha tancat el seu segon cicle olímpic dalt del podi. Com a Tòquio, l’equip estatal va marxar de París amb la medalla de bronze penjada al coll. Tot i el valor d’aferrar-se a les places d’honor, dins l’expedició espanyola hi havia una sensació d’oportunitat perduda. De no haver estat capaç de traspassar el doble mur de les semifinals, el del porter d’Alemany Andreas Wolff (22 aturades i 49% d’encert), i l’històric, d’haver-se quedat per cinquena vegada a les portes de jugar la primera final olímpica. En tot cas, Ribera va saber passar el dol i per enèsima vegada reconstruir l’equip per tornar a exhibir la màxima competitivitat en la pugna pel tercer lloc contra Eslovènia (23-22).

Abans de començar el torneig olímpic, l’entrenador català recordava que la mitjana de l’equip s’havia rejovenit 5 anys respecte als Jocs de Tòquio. Ribera tindrà una bona base per continuar treballant amb vista al nou repte de Los Angeles 2028, que és quan expira el seu contracte després de la renovació del desembre del 2023. Amb l’èxit de París, el tècnic de Sarrià de Ter incrementa la seva condició de seleccionador més llorejat de la història, amb set podis en els últims deu grans campionats: dos bronzes en Jocs Olímpics, una plata i un bronze en mundials, i dos ors i una plata en europeus. El rendiment del conjunt estatal en els Jocs guanya valor si es té en compte que en l’europeu d’Alemanya, al gener, no es va poder passar a la segona fase. El tretzè lloc final va ser de ben segur el pitjor moment de Ribera com a seleccionador. Les lesions i els problemes defensius van marcar aquell campionat, que quedarà com una petita taca en el brillant currículum del tècnic gironí. Ribera, en tot cas, sempre ha fugit de la medallitis: “No estic pendent de les estadístiques. No soc un medalletes, però és veritat que si guanyes partits acabes assolint grans fites. I és cert que les cinc medalles olímpiques són molt bones per al nostre esport. L’handbol necessita els nostres estímuls i, per nosaltres, és un estímul més. És la punta d’un iceberg d’un treball que comença amb els nois més joves, els juvenils, que tenen a tocar les semifinals de l’europeu, i dels júniors, que son campions del món. Penso que al darrere hi ha una bona feina de la federació.”

Més enllà de les medalles, Ribera sempre valora la capacitat de l’equip per reformular-se: “Hem treballat amb un nou grup, especialment en defensa. És veritat que quan vam passar a les semifinals després de superar un grup molt dur, teníem el cap l’accés a la final i gairebé ho aconseguim. En tot cas, vam ser capaços de girar full en el partit pel tercer lloc.”