Què és per a vostè l’atletisme?

És una forma de viure, és una necessitat. De vegades em diuen “amb la teva edat, vols dir?” i jo els dic que és el que m’omple. Quan et jubiles a més, has de trobar alguna cosa, un sentit. I jo ja el tinc. La meva il·lusió és aquesta, el dia a dia, treballar-ho, venir aquí, trobar-me amb les amigues, les companyes… Això m’omple i és molt important.

Com comença la seva història amb aquest esport?

Comença perquè jo feia handbol. Vaig estudiar magisteri a València i vaig tornar cap aquí quan vaig acabar. Aquí no hi havia handbol femení i havia de triar entre atletisme o bàsquet, i vaig triar l’atletisme.

I per què l’atletisme?

En l’handbol estàvem molt ben conjuntades i érem molt amigues. Però vaig fer un any bàsquet i no em va agradar. Em semblava que s’havia de jugar més conjuntament i no, tothom anava per lliure. Per anar per lliure prefereixo el meu esforç en l’atletisme, que és només meu.

I des de llavors no ha parat?

Des dels vint-i-quatre anys només he parat quan he tingut els meus dos nens o quan alguna malaltia m’ha fet parar, però vaja, sempre que he pogut he seguit.

I sempre ha competit?

Sí, sempre, M’agrada. Per buscar el màxim de tu. Si no competeixes, sempre trobes una excusa per no entrenar-te. Avui fa fred, demà plou… Si tens un programa per competir en aquella prova o aquell dia, sempre vens.

Es prepara molt?

Sí, ho tinc molt pautat. La meva prova, que són les combinades, és complicada. Són cinc proves a l’hivern i set a l’estiu. Entrenar-te set proves és complicat, requereixen molt de temps i el cos cada vegada es queixa més.

Quina és seva prova preferida?

Les tanques, però no és la que em va millor. Em va millor l’alçada, la llargada o el triple. Però les tanques són les que més m’agraden. Entrenar-me i competir.

I per a totes, quants dies s’entrena?

Cinc dies a la setmana. En faig dos de força, de gimnàs, i després tres dies que dedico a les diferents proves.

I ho fa de manera individual?

Sí, aquí no hi ha més gent gran per entrenar-te. M’entreno sola amb el meu entrenador.

Quins són els seus objectius per a aquesta temporada?

Al campionat de Catalunya d’heptatló vull intentar el rècord d’Europa o del món. I després, al campionat del món, a Göteborg, aconseguir el millor resultat possible

Participa en tots els campionats?

Ara sí. Va haver-hi una època que tenia els fills a Barcelona estudiant, havíem de pagar dos pisos, matrícules… Llavors, anàvem als que se celebraven a prop, però ens havíem de privar dels que es feien més lluny. Ens ho paguem nosaltres però en aquell moment la prioritat eren els fills. Ara que ja han acabat d’estudiar anem a tots els que podem i aprofitem per fer turisme.

Troba moltes rivals?

Hi ha proves en què hi ha molta més participació que en d’altres. Però, per exemple, en la meva, que és molt complicada, com més gran et fas es complica més. Però, fins i tot, ens podem trobar una dotzena, o catorze, en un mundial. De vegades som més a la categoria de 65 que a la de 35.

Què és el que més li agrada de la categoria màster?

La solidaritat que hi ha amb la resta d’atletes. Hi ha molta companyonia. Si et veuen algun defecte miren d’ajudar-te. Les abraçades quan acabem la prova, les felicitacions, ens fem sempre fotografies... És molt bonic.

El 2019 va batre quatre rècords del món. És la seva millor fita?

Sí. No és fàcil batre rècords. Aquell any vaig estar inspirada. Aquest, també, a l’hivern he fet rècord del món, però se m’ha complicat la vida perquè vaig tenir dues bronquitis seguides que em van durar molt i això em van complicar les coses.

I quina fita és la que recorda més?

El mundial a Torun del 2019. Hi anava amb una lesió que setmanes abans m’impedia córrer. S’anava complicant, però jo no parava. Al final vaig aturar-me una setmana. Vaig decidir descansar fins al campionat, allà escalfaria i llavors decidiria. Quan vaig començar a escalfar vaig veure que no seria fàcil i el meu entrenador, el meu home, em va demanar que no ho fes. Però jo soc molt tossuda i vaig fer-ho.

I com va acabar?

Al final vaig acabar les tanques i abans dels vuit-cents metres ja anava primera. Vaig calmar-me i vaig decidir no forçar, però em van venir a dir que portava vint punts per sobre del meu rècord anterior del món, i que podia millorar-lo, i així va acabar sent. Vaig passar de no saber si podria competir a emportar-me un rècord del món. Vaig veure que és millor intentar-ho que no quedar-se al camí.

Ha complert algun somni?

El meu somni és poder anar competint, i de moment l’estic complint.

Es posa algun límit?

No. La data me la posarà el meu cos, però mentre el cos m’ho permeti físicament i mentalment em va molt bé.