L’autonomia que ens cal
La 79a edició de la Vuelta comença a Lisboa, l’any després de l’accidentada sortida de Barcelona, i ho fa sense els tres primers de l’últim Tour i sense acostar-se als Països Catalans
Lisboa és el punt de partida de la 79a edició de la Vuelta, aquest vespre amb la primera de les tres etapes a Portugal. És una CRI de 12 quilòmetres amb final a Oeiras l’any després de la crono per equips a Barcelona, a les fosques per la imprevista coincidència de la presència de la pluja quan l’enllumenat públic encara no estava encès. Condicions climatològiques que van provocar vergonya aliena a propis i estranys, a més de les queixes de corredors com el vencedor de l’edició anterior i guanyador recentment dels dos ors olímpics en les proves de carretera a París, Remco Evenepoel. El belga, com els dos primers del Tour –i guanyadors de les últimes cinc edicions–, Tadej Pogacar i Jonas Vingegaard, no disputarà la prova en què l’altre fantàstic del pilot internacional i l’únic que no va arribar a Niça abans dels Jocs, Primoz Roglic, surt com a favorit.
Infal·lible
L’eslovè del Red Bull té a l’abast els quatre triomfs de Roberto Heras perquè va guanyar del 2019 al 21 –2000 i del 2003 al 5, el castellà–, però també un llarg historial de caigudes, el motiu pel qual no va prendre la sortida de la 13a etapa del Tour el 12 de juliol i després d’anar per terra dos dies seguits. Encara amb molèsties a l’esquena, ahir mateix el guanyador del Giro el 2023, un dels afectats del múltiple accident en la Volta al País Basc –menys que Vingegaard i Evenepoel– publicava una foto en què li faltava una dent. L’any passat, encara al conjunt neerlandès, Rogla completava el podi amb Sepp Kuss (primer) i el doble guanyador a París, segon. Ara, al conjunt alemany i amb Roger Adrià –segon en una etapa en la volta a Burgos, superat en l’esprint per Caleb Ewan– i Daniel Felipe Martínez –segon en el Giro–, vol imposar l’experiència (35 anys a l’octubre) en un recorregut que l’afavoreix.
3.265 quilòmetres amb dues cronos, avui i l’últim dia a Madrid (24,6 km). Cinc etapes de muntanya mitjana, vuit de muntanya i cinc amb perfil ondulat. Nou finals en alt, el primer dimarts, al Pico Villuercas (1a) extremeny. La cursa marxa d’Andalusia a Galícia, passa pel Cantàbric i, sense ni acostar-se als Països Catalans, es decideix a Madrid.
Alternatives
Kuss tampoc ha tingut un any fàcil i revalidar el vermell que el 2023 va haver de reclamar a l’hotel, com a figura indispensable en els èxits dels seus dos caps de files, implica mantenir el lideratge en un equip en què el poden eclipsar els debutants en la Vuelta Wout van Aert –bronze en la crono a París, es pot fer un fart de guanyar esprints i ja s’ha promogut per fer-ho demà, dilluns i dimecres– i el també belga Cian Uijtdebroeks (2003).
Marc Soler, a l’UAE, també té el quart –João Almeida– i el sisè –Adam Yates– del Tour aspirant a la general, sense Tadej Pogacar ni Juan Ayuso –els esforços de l’organització no han persuadit l’equip, molest amb el concepte de companyonia del valencià–, i amb el mexicà Isaac del Toro (2003) disposat a donar-se a conèixer encara més al món.
Mikel Landa, al capdavant del Soudal –ara T-Rex–, Enric Mas (Movistar) i Carlos Rodríguez (Ineos) són la quota espanyola en les travesses, en què les presències en les escapades estan capitalitzades pels Euskaltel i Kern Pharma, on hi ha Pau Miquel (Sant Quirze del Vallès, 2000). Queda, també, l’armada llatina, amb Nairo Quintana (Movistar) i un altre vell roquer en el que serà el seu darrer xou, Rigoberto Urán (EF). En l’equip nord-americà, Richard Carapaz aixeca el dit com a guanyador de la muntanya en el Tour i supera Tadej Pogacar –en la Vuelta fa dos anys–. L’or olímpic de fons a Tòquio i no convocat per l’Equador a París està més fi que quan el 2019 va guanyar el Giro amb el Movistar i quan el 2020 va ser segon en la cursa espanyola amb l’Ineos.
