Vela

Florian Trittel

CAMPIÓ OLÍMPIC DE LA CLASSE 49ER DE VELA AMB dIEGO bOTÍN

“L’or simbolitza l’esforç”

“Quan vam acceptar aquest repte, l’objectiu des del principi, i així ho vam verbalitzar, era aconseguir la medalla d’or”

“Crec que aquesta compenetració que tenim el Diego i jo és una de les claus de l’èxit”

Crec que en aquesta setmana dels Jocs vam aconseguir ser els millors en l’adaptació a les condicions

L’objec­tiu del títol i la meda­lla d’or olímpica estava fixat des que van ini­ciar el cicle olímpic amb el pro­jecte del 49er fa tres anys. El català Flo­rian Trit­tel (Münster­lin­gen, Suïssa, 1994) i el cànta­bre Diego Botín (Madrid, 1993) van posar tota la carn a la gra­e­lla per acon­se­guir-ho, i es va fer rea­li­tat. Trit­tel explica com va anar i com es van sen­tir.

Després d’uns dies, ja ha assi­mi­lat que és campió olímpic?
Crec que, a poc a poc, sí, però encara em costa assi­mi­lar-ho del tot. Cada matí al cos­tat del llit tens la meda­lla; encara no m’ho crec del tot, però és veri­tat que ja són uns quants dies i veure la meda­lla allà és un símbol de tot l’esforç, de tot el que ha supo­sat aquesta cam­pa­nya olímpica. No només per a mi i per al Diego, sinó per a totes les per­so­nes que hi han estat invo­lu­cra­des, que han estat mol­tes.
Quan es veu el vai­xell són dos i quan pugen al podi són dos, però dar­rere hi ha molta gent que els dona suport i els ajuda?
Exac­ta­ment, i crec que també és el que nosal­tres sen­tim quan cre­uem la línia d’arri­bada. Sem­pre ens dema­nen qui ha estat la pri­mera per­sona en què heu pen­sat, i en el meu cas no va ser una per­sona en con­cret sinó tota la gent –la nos­tra família òbvi­a­ment, els nos­tres amics, les fede­ra­ci­ons, les enti­tats...– que ens ha apor­tat ener­gia al llarg d’aquests anys, i és per ells que ho hem pogut fer. Acon­se­guir gua­nyar per a nosal­tres va ser el millor resul­tat de les nos­tres car­re­res espor­ti­ves, sense cap dubte.
Quan van començar el cicle olímpic, l’objec­tiu era la meda­lla d’or?
El Diego i jo hem nave­gat junts jus­ta­ment des de després dels Jocs de Tòquio, tres anys, que per fer una cam­pa­nya olímpica en vela no és gaire. Estàvem com­pe­tint con­tra equips que fa uns vuit o deu anys que nave­guen junts, o més. Quan vam accep­tar aquest repte, l’objec­tiu des del prin­cipi, i així ho vam ver­ba­lit­zar, era la meda­lla d’or. Ens vèiem capaços d’acon­se­guir-ho i el fet de ver­ba­lit­zar-ho era la manera de com­pro­me­tre’ns, amb nosal­tres matei­xos i amb tot­hom, a donar el cent per cent per acon­se­guir-ho.
Un cop en la com­pe­tició, van ser els millors, els més regu­lars, els que es van adap­tar millor a les con­di­ci­ons o una mica de tot?
Nosal­tres sabem en qui­nes con­di­ci­ons som més forts i en qui­nes, menys forts. Les con­di­ci­ons de vent lleu­ger mai han estat con­di­ci­ons bones i es pre­ve­ien uns Jocs Olímpics amb vents lleu­gers prin­ci­pal­ment. Sabíem que si volíem ser cam­pi­ons olímpics havíem de men­jar el que es posés a taula. I des del dia 1 vam dir: “Ho hem de fer tan bé com puguem perquè volem ser cam­pi­ons olímpics i les excu­ses no valen.” Crec que en aquesta set­mana dels Jocs vam acon­se­guir ser els millors en l’adap­tació a les con­di­ci­ons.
Es van posar líders i després van gua­nyar la ‘medal race’?
És veri­tat que vam tenir un dia de con­di­ci­ons bones de vent. Va ser el nos­tre millor dia, en què ens vam des­ta­car, i ens vam posar pri­mers quan fal­ta­ven dos dies. Després, els dies de medal race: vam fer dos ini­cis, però per falta de vent es van anul·lar. Vam espe­rar i l’endemà el vent estava bé, van ser les nos­tres con­di­ci­ons i vam fer una medal race pràcti­ca­ment per­fecta. Vam gua­nyar la nos­tra pri­mera regata en aquests Jocs, perquè no havíem fet cap pri­mer lloc abans i va ser un final molt feliç.
Hi va haver un moment en què van dir “tenim l’or”, o fins que no van cre­uar la meta no ho van pen­sar?
Quan comen­ces bé, després de la sor­tida ja saps que les pro­ba­bi­li­tats són altes, però en la vela mai se sap. Es pot tren­car el mate­rial, la vela... També pots caure a l’aigua, que ens ha pas­sat, i fins que no cre­ues la línia d’arri­bada no t’ho creus. Sí que cada vegada que avan­ces en la regata dius “ara podem nave­gar una mica més con­ser­va­dors”, perquè no cal arris­car, perquè les pro­ba­bi­li­tats de gua­nyar són més altes.
Amb Diego Botín for­men un gran equip. S’ente­nen per­fec­ta­ment?
Sí, i hem pas­sat molt de temps junts aquests últims tres anys. Abans érem amics, però és veri­tat que en la cam­pa­nya olímpica i en l’altre pro­jecte que por­tem, el Sail GP, els cata­ma­rans que volen, hem pas­sat més temps junts que amb les nos­tres pare­lles. Ens hem entès i per a nosal­tres va ser un estiu immi­llo­ra­ble: vam gua­nyar els Jocs i el Sail GP el mateix mes.
Que el patró i el tri­pu­lant s’enten­guin tan bé els dona un plus. Si no, és impos­si­ble?
Sí, crec que sí. Aquesta coor­di­nació, aquesta con­nexió que tenim... No cal par­lar, perquè només veient una mica com actua l’altre puc saber el que li està pas­sant pel cap. Això ajuda molt en les rega­tes i també en el dia a dia dels entre­na­ments. Crec que és una de les claus de l’èxit, aquesta com­pe­ne­tració que tenim el Diego i jo.
En el pro­per cicle olímpic con­ti­nu­a­ran en el 49er, hi haurà un canvi o no hi han pen­sat?
Doncs encara no, perquè aques­tes deci­si­ons són molt impor­tants i el que volem fer ara és des­con­nec­tar, dis­tan­ciar-nos una mica de les emo­ci­ons, perquè ara l’eufòria i el posi­ti­visme estan molt ele­vats i el que no volem és pren­dre deci­si­ons estant afec­tats per emo­ci­ons. Ho deci­di­rem més enda­vant.
Suposo que estar un temps sense veure’s les cares és impor­tant en aquest moment...
Impor­tantíssim. Avui [per ahir] ens hem escrit per What­sApp, i feia temps que no parlàvem. Estava pen­sant “sí que el trobo a fal­tar”, però ha estat bé, això d’estar cadascú fent la seva.
Fa de tri­pu­lant. Pot expli­car una mica quina és la seva feina al vai­xell?
Nosal­tres tenim dos rumbs, la cenyida i la popa, i comen­cem amb la sor­tida, que és un dels moments cru­ci­als. Si surts bé, tens mol­tes pos­si­bi­li­tats. Una de les tas­ques prin­ci­pals que tinc és cal­cu­lar la distància que tenim amb la línia ima­ginària de la sor­tida. És molt impor­tant, perquè si surts abans et des­qua­li­fi­quen. No vols sor­tir tard, però tam­poc aviat. Nave­gant en la cenyida, el que faig és ajus­tar la vela major i amb el pes com­pen­sar molt la força del vent.
Això que es veu que es penja del vai­xell?
Exacte, amb vent t’hi repen­ges més i, si baixa el vent, menys. Has d’ajus­tar la vela, si la vols més grossa o més plana, si vols més potència o menys.... Després, com que el Diego està molt amb els ulls a fora fent la tàctica i deci­dint per on anar, també l’ajudo a con­duir. A la popa ajusto la vela gran, que és l’espí. Una mica la diferència entre el tri­pu­lant i el patró és que el tri­pu­lant té una con­dició bas­tant física. És una posició que implica estar molt amb els ulls a dins del vai­xell i el Diego té una posició que implica estar una mica amb els ulls a fora.
Com ha comen­tat, ha gua­nyat també el Sail GP amb el Diego.
Sí, sí. No ens ho esperàvem, però sabíem que era una pos­si­bi­li­tat. El for­mat de Sail GP era bo per a nosal­tres amb una tem­po­rada de 14 grans pre­mis per tot el món; l’últim, a San Fran­cisco, als Estats Units, on els tres pri­mers de la lliga fan una última regata i qui gua­nya, gua­nya la tem­po­rada. Vam arri­bar ter­cers a la final, vam gua­nyar i vam gua­nyar la tem­po­rada.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.