Florian Trittel
CAMPIÓ OLÍMPIC DE LA CLASSE 49ER DE VELA AMB dIEGO bOTÍN
“L’or simbolitza l’esforç”
“Quan vam acceptar aquest repte, l’objectiu des del principi, i així ho vam verbalitzar, era aconseguir la medalla d’or”
“Crec que aquesta compenetració que tenim el Diego i jo és una de les claus de l’èxit”
Crec que en aquesta setmana dels Jocs vam aconseguir ser els millors en l’adaptació a les condicions
L’objectiu del títol i la medalla d’or olímpica estava fixat des que van iniciar el cicle olímpic amb el projecte del 49er fa tres anys. El català Florian Trittel (Münsterlingen, Suïssa, 1994) i el càntabre Diego Botín (Madrid, 1993) van posar tota la carn a la graella per aconseguir-ho, i es va fer realitat. Trittel explica com va anar i com es van sentir.
Després d’uns dies, ja ha assimilat que és campió olímpic?
Crec que, a poc a poc, sí, però encara em costa assimilar-ho del tot. Cada matí al costat del llit tens la medalla; encara no m’ho crec del tot, però és veritat que ja són uns quants dies i veure la medalla allà és un símbol de tot l’esforç, de tot el que ha suposat aquesta campanya olímpica. No només per a mi i per al Diego, sinó per a totes les persones que hi han estat involucrades, que han estat moltes.
Quan es veu el vaixell són dos i quan pugen al podi són dos, però darrere hi ha molta gent que els dona suport i els ajuda?
Exactament, i crec que també és el que nosaltres sentim quan creuem la línia d’arribada. Sempre ens demanen qui ha estat la primera persona en què heu pensat, i en el meu cas no va ser una persona en concret sinó tota la gent –la nostra família òbviament, els nostres amics, les federacions, les entitats...– que ens ha aportat energia al llarg d’aquests anys, i és per ells que ho hem pogut fer. Aconseguir guanyar per a nosaltres va ser el millor resultat de les nostres carreres esportives, sense cap dubte.
Quan van començar el cicle olímpic, l’objectiu era la medalla d’or?
El Diego i jo hem navegat junts justament des de després dels Jocs de Tòquio, tres anys, que per fer una campanya olímpica en vela no és gaire. Estàvem competint contra equips que fa uns vuit o deu anys que naveguen junts, o més. Quan vam acceptar aquest repte, l’objectiu des del principi, i així ho vam verbalitzar, era la medalla d’or. Ens vèiem capaços d’aconseguir-ho i el fet de verbalitzar-ho era la manera de comprometre’ns, amb nosaltres mateixos i amb tothom, a donar el cent per cent per aconseguir-ho.
Un cop en la competició, van ser els millors, els més regulars, els que es van adaptar millor a les condicions o una mica de tot?
Nosaltres sabem en quines condicions som més forts i en quines, menys forts. Les condicions de vent lleuger mai han estat condicions bones i es preveien uns Jocs Olímpics amb vents lleugers principalment. Sabíem que si volíem ser campions olímpics havíem de menjar el que es posés a taula. I des del dia 1 vam dir: “Ho hem de fer tan bé com puguem perquè volem ser campions olímpics i les excuses no valen.” Crec que en aquesta setmana dels Jocs vam aconseguir ser els millors en l’adaptació a les condicions.
Es van posar líders i després van guanyar la ‘medal race’?
És veritat que vam tenir un dia de condicions bones de vent. Va ser el nostre millor dia, en què ens vam destacar, i ens vam posar primers quan faltaven dos dies. Després, els dies de medal race: vam fer dos inicis, però per falta de vent es van anul·lar. Vam esperar i l’endemà el vent estava bé, van ser les nostres condicions i vam fer una medal race pràcticament perfecta. Vam guanyar la nostra primera regata en aquests Jocs, perquè no havíem fet cap primer lloc abans i va ser un final molt feliç.
Hi va haver un moment en què van dir “tenim l’or”, o fins que no van creuar la meta no ho van pensar?
Quan comences bé, després de la sortida ja saps que les probabilitats són altes, però en la vela mai se sap. Es pot trencar el material, la vela... També pots caure a l’aigua, que ens ha passat, i fins que no creues la línia d’arribada no t’ho creus. Sí que cada vegada que avances en la regata dius “ara podem navegar una mica més conservadors”, perquè no cal arriscar, perquè les probabilitats de guanyar són més altes.
Amb Diego Botín formen un gran equip. S’entenen perfectament?
Sí, i hem passat molt de temps junts aquests últims tres anys. Abans érem amics, però és veritat que en la campanya olímpica i en l’altre projecte que portem, el Sail GP, els catamarans que volen, hem passat més temps junts que amb les nostres parelles. Ens hem entès i per a nosaltres va ser un estiu immillorable: vam guanyar els Jocs i el Sail GP el mateix mes.
Que el patró i el tripulant s’entenguin tan bé els dona un plus. Si no, és impossible?
Sí, crec que sí. Aquesta coordinació, aquesta connexió que tenim... No cal parlar, perquè només veient una mica com actua l’altre puc saber el que li està passant pel cap. Això ajuda molt en les regates i també en el dia a dia dels entrenaments. Crec que és una de les claus de l’èxit, aquesta compenetració que tenim el Diego i jo.
En el proper cicle olímpic continuaran en el 49er, hi haurà un canvi o no hi han pensat?
Doncs encara no, perquè aquestes decisions són molt importants i el que volem fer ara és desconnectar, distanciar-nos una mica de les emocions, perquè ara l’eufòria i el positivisme estan molt elevats i el que no volem és prendre decisions estant afectats per emocions. Ho decidirem més endavant.
Suposo que estar un temps sense veure’s les cares és important en aquest moment...
Importantíssim. Avui [per ahir] ens hem escrit per WhatsApp, i feia temps que no parlàvem. Estava pensant “sí que el trobo a faltar”, però ha estat bé, això d’estar cadascú fent la seva.
Fa de tripulant. Pot explicar una mica quina és la seva feina al vaixell?
Nosaltres tenim dos rumbs, la cenyida i la popa, i comencem amb la sortida, que és un dels moments crucials. Si surts bé, tens moltes possibilitats. Una de les tasques principals que tinc és calcular la distància que tenim amb la línia imaginària de la sortida. És molt important, perquè si surts abans et desqualifiquen. No vols sortir tard, però tampoc aviat. Navegant en la cenyida, el que faig és ajustar la vela major i amb el pes compensar molt la força del vent.
Això que es veu que es penja del vaixell?
Exacte, amb vent t’hi repenges més i, si baixa el vent, menys. Has d’ajustar la vela, si la vols més grossa o més plana, si vols més potència o menys.... Després, com que el Diego està molt amb els ulls a fora fent la tàctica i decidint per on anar, també l’ajudo a conduir. A la popa ajusto la vela gran, que és l’espí. Una mica la diferència entre el tripulant i el patró és que el tripulant té una condició bastant física. És una posició que implica estar molt amb els ulls a dins del vaixell i el Diego té una posició que implica estar una mica amb els ulls a fora.
Com ha comentat, ha guanyat també el Sail GP amb el Diego.
Sí, sí. No ens ho esperàvem, però sabíem que era una possibilitat. El format de Sail GP era bo per a nosaltres amb una temporada de 14 grans premis per tot el món; l’últim, a San Francisco, als Estats Units, on els tres primers de la lliga fan una última regata i qui guanya, guanya la temporada. Vam arribar tercers a la final, vam guanyar i vam guanyar la temporada.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.