El Club de Patinatge Artístic (CPA) Olot va aconseguir el cap de setmana una fita estratosfèrica en els World Skate Games disputats a Rímini (Itàlia): el quinzè títol mundial en categoria de grup xou. Per a totes les integrants de l’equip va ser un dia especial, però per a Ignasi Ciurana, Magalí Feu, Irene Comelles, Jordina Vidal, Irina Marès, Carla Seoane, Júlia Lluch, Àngela Solà, Delfina Boglic, Aina Planiol, Anna Noguer i Nora Font ho va ser encara més perquè posaven fi a una etapa. “Ha estat molt emotiu, sobretot per aquestes dotze patinadores que ho deixen. Quan fa tants anys que entrenes amb les teves companyes, doncs costa molt posar-hi el punt final, i en aquest mundial hi havia l’afegit de tota aquesta part emocional, però ha estat un campionat molt bonic.” Ho exposa Ester Fàbrega, l’entrenadora de l’equip. El comiat d’aquestes atletes implicarà un canvi generacional en el club que ha convertit Olot en l’epicentre del patinatge català i mundial.

Guanyar és difícil, però mantenir-se encara ho és més. Per a Fàbrega la clau de l’èxit rau en l’aposta del club i el compromís de les atletes. “Fa 20 anys que treballem amb en Ricard (Planiol), que té molta creativitat i sempre innova amb les coreografies. Crec que hem aconseguit crear una metodologia pròpia i comptem amb una gran aposta de gent de la casa.” La tècnica hi afegeix que les patinadores sovint fan malabars per compaginar els estudis amb els entrenaments: “Les tenim totes molt escampades. Olot és molt lluny i això fa que durant la setmana els proposem un entrenament personalitzat i els caps de setmana ens concentrem. Divendres fem un entrenament al vespre, dissabte fem matí i tarda i diumenge al matí i a la tarda el que podem. I després fem intensius quan hi ha pont, per Nadal, per Setmana Santa... És un esport molt sacrificat i renuncien a moltes coses per patinar.”

Fàbrega, que fa més de dues dècades que és al peu del canó, reflexiona que al llarg dels anys el reconeixement al club ha crescut, tot i que “encara queda molta pedra per picar”: “Ara quan ens troben en un avió algun cop ens reconeixen, abans no sabien ni qui érem. Entrenem i treballem com si fóssim professionals, però encara ens falta el reconeixement.”