Resposta unitària

A partir d’aquí, el club indica que es van plantejar moure aquesta figura del lloc de coordinació, però “segons la resolució no hi havia motius per haver-ho de fer”: “En aquest cas la solució era trobar una mediació i que les dues parts poguessin conviure, però l’equip sènior va marxar abans que ho poguéssim proposar”, explica Bertran, que hi afegeix: “Segur que hi ha coses que es poden millorar per part de tots els que hi hem estat implicats, però pensem que hem actuat correctament, que ens hem assessorat i a partir d’aquí cada cas és diferent. Era difícil prendre una decisió en la qual tothom estigués còmode i pogués continuar.”

Des de l’equip, les jugadores exposen que el juliol d’aquest mateix any van rebre la comunicació que el club mantindria la mateixa figura de coordinació i van decidir marxar en bloc. Dues de les denunciants –que prefereixen preservar la seva identitat– exposen que s’han sentit soles en tot aquest procés: “Altres vegades que havien intentat posar aquesta persona de coordinador ens havien escoltat. Però de cop ara la junta ens deia que volia seguir endavant, el GEiEG seguia endavant, i per a nosaltres hi ha conductes que no són tolerables i que són una línia vermella. Al final aquesta persona ocupa un despatx que és precisament on has d’anar quan et lesiones...” I hi afegeixen: “I després, veient que no ens feien cas ni des del club ni des de la secció, ni des de l’equip masculí, al final ens vam veure soles i vam veure que no estàvem còmodes en aquest espai. A hores d’ara encara esperem que ens expliquin el protocol”, critiquen.

L’equip sencer actualment juga al Banyoles Rugby Club. Les denunciants manifesten que, tot i el desgast del procés, el suport ha estat fonamental: “Ser 23 ties, totes a l’una, ha sigut molt poderós. Tot i sentir-nos en alguns moments més desbordades, mirar enrere i tenir 23 persones que et donen suport, suma molt. Quan vam fer la reunió i totes, una per una, vam decidir deixar el club, ens vam sentir molt alleujades, no ens vam sentir soles. Al final, en tot aquest procés ens havien fet creure que lluitàvem per una ximpleria.”

En el seu primer partit defensant l’escut del Banyoles, l’equip va sortir al terreny de joc amb una pancarta amb el lema “No hem marxat, ens han fet marxar”.

Trencar els silencis

“Aquest fet de marxar en bloc és una mostra de solidaritat que cal fer visible. Això és reparador, que les dones entre elles s’hagin solidaritzat i hagin pres una determinació. Això fa canviar coses. Perquè el que és habitual és que siguin les víctimes les que marxen”, explica Patricia Melgar Alcantud, professora a la UdG especialista en violència masclista. Melgar assenyala que el qüestionament a les víctimes és un afegit al procés en qualsevol situació de denúncia: “Normalment el que passa és que les persones que denuncien comencen un calvari de gent que qüestiona el seu testimoni, que insisteixen a tenir més evidències, que els treuen importància... Tot aquest calvari, passar-lo en soledat, és molt dur. Per això molta gent no denuncia.”

L’experta exposa que, tot i que no tots els comportaments o actituds són constitutius de delicte, cal respondre si impliquen una mala praxi o un perjudici. “Encara que no siguin delicte, hi ha comportaments que no són acceptables al segle XXI. Tots tenim l’obligació d’actuar. En aquests casos les investigacions internes, delimitades en els protocols, han de marcar les sancions o actuacions a fer. En cas que no es dugui a terme, hi ha una manca de responsabilitat. Aquest és el problema que ens trobem en molts espais: al final la frase més repetida és que tots sabem casos. Però per què no canviem les coses?”, reflexiona.

També destaca que les entitats esportives tenen un rol com a prescriptores de valors. “Estem parlant de clubs esportius que la gran majoria treballen amb menors. L’esport és un altre espai de socialització i educatiu. De la mateixa manera que entenem que un professor que fa comentaris discriminatoris no és un model a seguir, els esportistes i entrenadors també eduquen. I són espais on encara s’ha de trencar el silenci. Si hi ha violències en el conjunt de la societat, n’hi ha en tots els espais.”

Sobre el cas del GEiEG, el president de la Federació Catalana de Rugby, Ignasi Planas, lamenta que hagi acabat així: “Realment ho vaig rebre com una notícia molt dolenta i molt preocupant. Espero que aquest equip vegi que el rugbi respon.” El directiu remarca: “Per sort són casos puntuals, però tenen importància i convé tenir els mecanismes de resposta adequats per no sortir ferits com a persones.”

Manca de prevenció

Actualment a Catalunya no hi ha cap normativa o llei que obligui els clubs i les entitats esportives a tenir un protocol contra les violències masclistes. Tampoc hi ha un cens o un recompte de les entitats que en tenen, i encara menys del nombre de casos denunciats en l’àmbit esportiu. De fet, per no haver-hi no hi ha gairebé ni estudis acadèmics que permetin fer un mapa de la situació de violència masclista en l’esport. Un dels pocs que hi ha, de prevenció de les violències sexualitzades a l’esport (UVic, 2019), exposa que els casos d’assetjament sexual en l’esport se situen principalment entre el 14 i el 73%. A Catalunya l’única recerca feta sobre experiències d’assetjament en l’esport és en l’àmbit universitari i indica que un 20% de dones han patit assetjament, del qual un 8% són experiències d’assetjament sexual sever (Martín i Juncà, 2013).

D’altra banda, segons el Departament d’Esports, la Generalitat té un protocol marc per a una intervenció amb la diligència deguda en situacions de violències masclistes i el pla nacional de prevenció de violències masclistes, però en l’àmbit esportiu només hi ha un protocol marc de protecció d’infants i adolescents davant les violències i dues guies (La violència sexual a l’esport, 2020, i Esport segur: (re)conèixer, parlar i actuar, 2024).

Per tot plegat, Melgar recalca la importància que existeixin protocols de prevenció i que estiguin ben implementats. “Una part important dels protocols és que cal saber quin és el circuit de denúncia: a qui puc acudir i quines són les passes. I això s’ha de fer visible i publicitar. Cada vegada més també s’incorporen mesures reparadores, perquè no es tracta només de constatar l’assetjament o el tipus de violència, sinó com acompanyo la víctima un cop aplicades les mesures. És important que no ens quedem en què ha passat, sinó que la persona que ha rebut aquella situació tingui una reparació. I això ho determina el protocol. Així com les mesures preventives, és a dir, què farem perquè no passi.”

L’experta conclou que cal treure del tabú aquestes realitats: “Les institucions que fan visible, possibiliten i fan un rendiment de comptes dels casos i de com els aborden donen certa tranquil·litat, perquè aquesta gent no nega la realitat. Si passa alguna cosa, actuen. I això dona confiança”, conclou Melgar.