El tennis català ATP tanca el curs per primer cop en la història des que va instituir l’era oberta l’any 1973 sense cap representant entre els 100 millors. Malauradament, no es tracta de cap fet conjuntural sinó estructural. Les èpoques de vaques grasses en què Barcelona era el centre neuràlgic mundial de la terra batuda són història. Ara mateix, no hi ha cap tennista de la nova fornada amb aspiracions reals d’escolar-se en l’elit mundial a curt o mitjà termini. La crisi no és només catalana i s’estén també a l’Estat espanyol. La irrupció d’un geni com Carlos Alcaraz no amaga els dubtes existencials quan Itàlia, per exemple, ha fet una política adequada i treu tennistes de sota les pedres, tant masculins com femenins, com ho demostra el fet que enguany ha guanyat la copa Davis i la Billie Jean King Cup. Un altre exemple d’èxit en les noves fornades masculines són els Estats Units. L’últim i resistent bastió català, el mataroní Albert Ramos, que ja té 37 anys, ha caigut després de 13 anys instal·lat entre els 100 millors del món, concretament entre el 2011 i el 2023, tot i un exemple de persistència i professionalitat. Tot i amb això, és el 165è i continua sent l’únic jugador del país entre els 200 millors del rànquing mundial, un mèrit seu que alhora revela el dèficit en el sorgiment de jugadors d’elit. Al juliol, el mataroní va guanyar el Challenger de Mòdena i va tornar a reingressar en el top 100, però no va poder mantenir l’estatus. La carrera de Ramos té punts ben àlgids. És professional des del 2007, va arribar a ser el 17è del planeta el maig del 2017, curs en què va disputar ni més ni menys que la final del Masters 1.000 de Montecarlo contra Rafa Nadal. L’altre gran èxit de la seva trajectòria –a banda d’haver conquerit quatre tornejos ATP 250 de terra batuda en vuit finals, una de les quals va ser en pista dura, o d’haver derrotat Roger Federer a Xangai també en pista dura, fet que li dona encara més valor– va ser arribar als quarts de final de Roland Garros l’any 2016, fase en la qual va caure contra Stan Wawrinka. Va ser el botxí, entre d’altres, del canadenc Milos Raonic.