Si, és un somni. De petit el meu somni era ser porter del Barça. Vaig fer vuit anys de futbol amb el Gelida. M’agradava molt el futbol, abans. Ara estic molt content de jugar en el Tolosa.

El Tolosa va venir a fer un amistós a Catalunya i vaig anar a fer un campus d’estiu convidat per ells. Em van dir que ja em trucarien i mai no em van trucar. Però a mi se’m va quedar la mosca rere l’orella d’anar a jugar a França. Malgrat que al Sant Cugat teníem molt bons entrenadors, el nivell a França en la formació es nota molt. A més, el tècnic de la selecció catalana em va dir que jo tenia el nivell suficient per anar-hi malgrat que només feia dos anys que hi jugava. Vaig començar a enviar e-mails als clubs del sud de França. Diversos em van contestar i una setmana abans que anés a Besiers per signar un acord, més que un contracte, el Tolosa se’n va assabentar i em van oferir estar en un internat. Estava entre el Besiers i el Tolosa. Besiers tenia més avantatges perquè és més familiar i em feien jugar de vuit, posició que m’agradava. Però vaig optar per Tolosa. Vaig dir als meus pares que si no m’anava bé sempre podria anar al Besiers, i si no, cap a casa.

Tenia molta ambició. Gràcies al rugbi he pogut tenir objectius i en part els estic complint. El rugbi sempre ha estat un motor per projectar-me en el futur i ser feliç.

Prendre la decisió no va ser dur. Estava molt bé a casa, però la sensació de frustració que hauria tingut per no intentar-ho, no me l’hauria perdonat mai. Quan vaig arribar vam tenir problemes. No estava inscrit a l’internat i em vaig haver de quedar amb la meva mare en un B&B diverses setmanes abans que no em van assignar una família d’acollida. Hi havia una mica de desorganització. El jugador espanyol allí no és conegut. No els importa. Si vens de Fiji o d’Irlanda ja et fan d’entrada més cas. Les possibilitats que un jugador espanyol de rugbi arribi al Top 14 són bastant baixes. Ara estan molt més ben organitzats. Abans, el Tolosa, en aquest sentit, era una mica desordenat, però s’ho podia permetre perquè tothom hi vol jugar. Quan ets a la base tens pagada la manutenció i els estudis, però no tens sou.

El mínim salari són 3.500 euros al mes a la primera divisió. I la mitjana, d’entre 15.000 i 20.000 euros al mes. Un molt bon sou per a un treballador normal, però baix si el comparem amb la lliga de futbol espanyola.

Avui dia és la millor. Històricament, la Super Rugby quan tenia les franquícies argentines, sud-africanes i australianes, era la millor. En la dècada dels 2010, diria que era la Super Rugbi i ara és el Top 14.

Ha estat sempre tenir el millor nivell possible en la meva posició de pilar dret i arribar a ser titular indiscutible i guanyar títols. Soc molt perfeccionista. També m’agradaria anar al mundial amb Espanya.

Sí, he hagut de treballar molt la meva força estàtica en la melé i també la meva tècnica per aguantar la pressió. Tot i que soc un jugador relativament mòbil per la meva posició perquè havia jugat en altres posicions, és molt estàtica.

Sí, durant dos anys no vaig jugar gaire a rugbi perquè estava tancat al gimnàs. La posició no és veu gaire, però està molt valorada i ben pagada. És una posició clau i que poca gent, entre cometes, sap fer, tot i que no és espectacular.

Abans i després les sensacions són incontrolables. En el moment, no sents gaire cosa perquè estàs preparat. Només tens ganes de sortir, notes l’adrenalina i tens ganes de guanyar. No sé si va ser final de finals, però sí que serà molt recordada perquè va ser molt igualada i va tenir pròrroga. Va ser una guerra de cent minuts, i per a mi va ser una gran final que vam tenir la sort de guanyar contra un equip molt bo.

Jugàvem el dissabte següent i fins al dijous no ens vam entrenar. El rugbi també és conegut per la seva part festiva i, tot i que ara és molt professional, quan es guanya alguna cosa, recuperem aquesta essència. Va ser una celebració eufòrica i llarga.

A Barcelona m’ha passat quatre vegades que em coneguessin dels partits amb la selecció espanyola, però a Tolosa em reconeixen sovint. És curiós pel que fa a cultura esportiva que jo per trobar un club de rugbi havia de fer quilòmetres per anar a Sant Cugat a una hora de tren. Al sud de França, en canvi, cada poble té el seu equip de rugbi i el van a veure cada diumenge. Al pati de les escoles es juga a rugbi, a l’institut hi ha equip… I si parlem de Perpinyà, absolutament entregada a la USAP, encara més aprop.

Possiblement és un dels millors jugadors de la història i té 26 anys. És una màquina. És el primer jugador que guanya més diners en patrocinadors que en contracte de club. És la imatge de França. La convivència amb ell i amb tots, en el món del rugbi en general, és molt bona. L’ambient del rugbi és increïble i és una de les coses que em van seduir. Hi ha posicions tan diferents i treballs tan diferents dins l’equip que tothom és necessari.

No. Era un xef andorrà que treballa a Tolosa i es va proposar fer un plat tan català com els canelons afegint-hi un ingredient tan francès com el foie.