Un dels water­po­lis­tes olímpics més esti­mats de l’esport català, Albert Canal i Monrós (1961, Man­resa), que va ser diploma als Jocs Olímpics de Los Ange­les el 1984, va morir ahir als 63 anys per culpa d’una malal­tia que havia patit els últims mesos, segons ha con­fir­mat el CN Man­resa. Fa trenta anys va obrir el cone­gut gimnàs Nat’s de Sant Fruitós, la vila en al qual havia vis­cut els últims anys.

Canal, o Ta, com també era cone­gut a Man­resa, pro­ve­nia d’una família ja vin­cu­lada al club, i des de ben petit va començar a nedar i jugar a les ins­tal·laci­ons del club. Va dis­pu­tar 197 par­tits amb la selecció espa­nyola i va ser un juga­dor deter­mi­nant a finals dels setanta i als anys vui­tanta en el CN Man­resa, club en el qual va ser com­pany de gene­ració de Manel Esti­arte, con­si­de­rat un dels millors de la història. Ple­gats van asso­lir un històric segon lloc a la lliga i la clas­si­fi­cació per pri­mer cop per a una com­pe­tició euro­pea, la Recopa. Havia debu­tat en la màxima cate­go­ria el 1978.

Després de tri­om­far a Man­resa va fit­xar pel CN Montjuïc, club amb el qual va gua­nyar tres lli­gues i va ser sub­campió de la Recopa, en una final on van cedir con­tra el CSKA.

A Los Ange­les la selecció ale­ma­nya els va dei­xar sense meda­lla. Va ser con­vo­cat també pels mun­di­als de Guaya­quil el 1982 i de Madrid del 1986. En el cam­pi­o­nat d’Europa del 1983 a Roma va ser bronze, la pri­mera meda­lla de la història de la selecció espa­nyola, for­mada sobre­tot per juga­dors cata­lans. Abans, també al cos­tat d’Esti­arte, va ser campió d’Europa júnior el 1980.

L’antic juga­dor inter­na­ci­o­nal, Pere Robert, va ser un dels seus millors amics tant a la selecció espa­nyola com en el Montjuïc. “Teníem una gran afi­ni­tat i vam com­par­tir habi­tació en tots els grans cam­pi­o­nats inter­na­ci­o­nals, tant els Jocs Olímpics com els mun­di­als.” “Era un juga­dor –hi afe­geix– molt espe­cial perquè no era ni molt alt ni molt gros i havia de jugar de boia con­tra rivals que pràcti­ca­ment sem­pre el supera­ven física­ment però com­pe­tia amb una ener­gia i una ràbia que el feia tri­om­far a l’hora de treure expul­si­ons, mar­car gols i resis­tir en defensa.”

Un altre inter­na­ci­o­nal i com­pany de Canal va ser Jordi Sans, també boia de la selecció espa­nyola i el Montjuïc, ha vol­gut recor­dar també la figura del man­resà: “No tenia un cos pri­vi­le­giat per jugar a la boia, de fet jo tam­poc el tenia. Ho suplia amb la intel·ligència, l’habi­li­tat, i allò tan català de ‘pit i collons‘.

També en remarca el seu caràcter, com­promís i sacri­fici. “Era capaç d’estu­diar INEFC a Lleida i anar cada dia en auto­car a estu­diar i després torna en auto­car al CN Montjuïc a entre­nar. Em va lli­gar amb ell mol­tes coses, la posició de boia a l’equip, el que mai es ren­dia, el seu com­promís i sacri­fici, i per sobre de tot, la seva amis­tat que ha durat per sem­pre, molt més enllà del water­polo. El tro­baré a fal­tar molt.”

Després dels tres títols de campió de lliga a Montjuïc, Canal va tor­nar a Man­resa per exer­cir de juga­dor i també d’entre­na­dor. L’altra gran figuera man­re­sana d’aquells anys va ser Jordi Payà (1963), que també va ser bronze a l’euro­peu de Roma. En aquells anys també des­ta­cava Ramon Roqueta, inter­na­ci­o­nal júnior, i un entre­na­dor ja lle­gen­dari, Gas­par Ven­tura.

Després de gra­duar-se a l’INEFC, va exer­cir un temps de pro­fes­sor d’edu­cació física a l’Escola Joviat, el pas previ a crear el seu propi club espor­tiu, situat al Polígon Indus­trial Casa­nova de Sant Fruitós.

El 2009 va rebre el premi Mont­peità en l’àmbit empre­sa­rial. També va ser guar­do­nat amb la meda­lla de bronze per la fede­ració espa­nyola i amb la meda­lla al mèrit espor­tiu per la ciu­tat de Man­resa.

La cerimònia de comiat tindrà lloc aquest dimarts a les 12 del mig­dia a l’església Crist Rei de Man­resa.