Doncs sí, per mi és normal que ho celebris quan guanyes una medalla en un mundial. El que em va semblar estrany va ser la reacció dels altres. Segur que aquí som més passionals i expressius. Ja es va veure també a la grada on hi havia concentrada la delegació espanyola. Estaven eufòrics.

És un sentiment estrany perquè encara ara no n’acabo de ser conscient. Soc tercer del món i m’ho haig de repetir. És una vida dedicada a córrer. Ja havia tingut moments molt feliços en l’atletisme, però res comparat a aquest. Ara és com si estigues en un somni del qual no em vull despertar.

Potser a Nanjing vaig competir més relaxat perquè no tenia tantes expectatives com a Apeldoorn, on ja m’exigia una medalla abans de sortir. El plantejament al mundial era diferent i ja sabia que si calia podia córrer a 1:45, tot i que en les dues sèries no va fer falta. Confiava que estava ràpid per poder accedir a la final. En la cursa definitiva vaig saber jugar les meves cartes. Anar de menys a més és el que em va millor. Sabia quins havien de ser els meus parcials perquè els he entrenat molt i els vam calcar (25.5 i 51.5). La idea era no barallar-me i trobar el meu lloc en aquests ritmes, i sabia que així podia acabar entre el tercer o el quart lloc. Als últims 150 metres vaig començar a accelerar i en la darrera corba em vaig obrir i vaig anar cap el Crestan, el corredor belga. Ell també va canviar, però com que no vaig veure ningú per darrere vaig pensar: “Ho has aconseguit. Ja tens la teva medalla.” En els 800 m petits detalls tàctics poden canviar molt les coses.

Sí, sempre he estat lluitant per aconseguir una tranquil·litat i una estabilitat per poder-me dedicar únicament a córrer. M’ho he guanyat a la pista i un cop va arribar el transfer per poder competir amb la selecció espanyola [com a atleta d’Hondures havia competit en un mundial sub 18 a Nairobi-17 i en els Jocs de la Joventut de Buenos Aires-18] ja s’han vist els resultats.

D’adolescent la meva vida era una mica desastre, anava una mica perdut, i l’atletisme ha estat com una via d’escapament d’aquesta realitat, per sentir-me especial, bé amb mi mateix, i de fer-me feliç. És el que em fa aixecar cada dia.

Quan tenia 11 anys els meus pares es van divorciar [l’havien tingut a ell quan tot just eren adolescents, amb 17 anys] i a mi em va afectar molt. Jo era el gran dels germans. Hi havia molts problemes en l’àmbit familiar i ella, que vivia al barri de Sant Narcís –els meus pares a Santa Eugènia–, em va proporcionar una llar, i la tranquil·litat que em feia falta. Gràcies a ella soc el noi que soc ara; si no, no sé on seria. Des que em vaig instal·lar al CAR de Sant Cugat, la meva iaia va tornar a Hondures i des de la distància està molt contenta de com em van les coses.

Vaig començar en un cros escolar al Pla dels Socs, a Girona. Primer estava amb un grup de corredors de Salt i després ja em van donar una beca per anar al GEiEG per entrenar-me amb la Maria Simó. Vaig anar a un campionat d’Espanya sub 16 en pista coberta a Sabadell i ja vaig aconseguir una medalla de plata en 600 m. Tenia un perfil de corredor de 400/800 m. Vaig estar durant uns anys amb el grup de mig fons de Josep Badosa. Després vaig fitxar per l’Hospitalet i m’entrenava amb l’Andreu Novakosky a Mataró, fins que vaig entrar al CAR i des de l’any passat em preparo amb en Carles Castillejo.

Fins ara no m’ho havia dit ningú, però m’han passat la crònica. Tinc una manera peculiar de córrer, gambada curta amb molta freqüència i cap tirat cap endavant. Una companya del New Balance, la Lorena Martín, diu que quan ajupo el cap, activo el turbo, ha, ha.

Sí, de fet vaig estar gairebé 80 dies entrenant-me en altitud. He fet tot el que estava a les meves mans per poder rendir al millor nivell. També he fet molt d’entrenament de força amb l’Adrián Revilla. Es pot dir que he estat més professional i a vegades aquests petits detalls marquen la progressió dels atletes. També he passat per situacions que no són agradables, però que serveixen per aprendre i evolucionar. De fet, en la cursa més difícil m’ha sortit la cursa perfecta. He polit tots els detalls fins a arribar a aquesta medalla.

Sí, l’entrada al CAR de Sant Cugat va ser un punt d’inflexió. Intento tocar de peus a terra, saber d’on vinc, i les coses que m’han canviat la vida, tenir-les sempre presents.

Ara estic a la 213, però haig de tornar a la 313. És un altre objectiu. Vaig marxar per un problema administratiu que hem de resoldre.

Una mica de descans per preparar la temporada a l’aire lliure, amb l’europeu per equips a Madrid i el mundial de Tòquio al setembre com a grans objectius.