El Sinner-Alcaraz de diumenge a la Philippe Chatrier ja forma part del patrimoni tennístic d’una generació. Salvant totes les distàncies tècniques i físiques –un abisme–, ja se’l compara amb el Borg-McEnroe de la final de Wimbledon del 1980, que diuen els experts que va canviar el tennis. Triomf del suec en cinc sets èpics. Amb més elements contemporanis, s’apel·la igualment al Nadal-Federer de Wimbledon 2008, en què el balear va aixecar el títol en un terreny força més propici per al suís. També en cinc sets. La final de diumenge al Bois de Boulogne és un exemple de l’evolució del tennis modern amb dos jugadors a l’atac sense especulacions des de la primera pilota amb una capacitat tècnica i física enlluernadora prolongada durant gairebé cinc hores i mitja. Evidentment, la remuntada del murcià en un exercici de resistència mental superlatiu afegeix èpica al títol i enalteix el valor simbòlic de la copa dels Mosqueters, el preuat trofeu del temple de la terra batuda. Alcaraz domina Sinner per 8-4 en el cara a cara que, si no hi ha res de nou, acabarà sent més llarg que un dia sense pa perquè estan predestinats a jugar-se molts títols.

Un partit de videoteca. I un exemple de resiliència, qualitat a la qual apel·la la inscripció que presideix la central parisenca: “La victòria pertany als més persistents.” Una lluita aferrissada però amb fair play. Tant l’un com l’altre van corregir els errors arbitrals i van concedir punts al rival. A Sinner n’hi van pispar un en un error força evident –a Roland Garros no hi ha revisió de vídeo i el servei d’Alcaraz havia botat fora del quadre– i es va queixar sense estridències. Res a veure amb l’estil McEnroe. Certament, es fa difícil imaginar l’italià esmicolant una raqueta. El tennis, des de la perspectiva del negoci, ha trobat l’antídot a l’ocàs del Big Three. Com ha dit Federer, la final ha tingut tres vencedors: Alcaraz, Sinner i el tennis.

En la batalla de les Termòpiles, un grup reduït i heroic d’espartans endarreria l’avançament de l’exèrcit mastodòntic persa liderat per l’excèntric Xerxes. Sinner, que és un bon jan, semblava inexpugnable i de fet va ser-ho en els dos primers sets. Una màquina perfecta. Servei, revés –ara mateix, amb el permís de Djokovic, el millor del món a dues mans– i una capacitat física descomunal que minimitzava les deixades marca de la casa d’Alcaraz. Inaudit, el murcià, atabalat, treia la llengua per seguir el ritme de l’espigat i poc expressiu atleta de San Candido, vila pròxima a la frontera amb Àustria. El duel entre els dos millors del món era una batalla desigual i semblava que Sinner avançaria cap al títol sense gaire oposició. Però la màgia d’Alcaraz, que té més recursos, més rauxa i també sovint més inestabilitat, va capgirar l’escenari i l’espectacle va anar in crescendo. El super tie-break final va ser la cirereta d’un partit memorable. L’espartà, en aquest cas, aquí és on la història no lliga, no tan sols va endarrerir l’escomesa. Es va endur la batalla. Tots dos, però, passen a la història en format duet, com el Borg-McEnroe o el Nadal-Federer.

La final serveix per il·lustrar el domini d’Alcaraz i Sinner i també és una eina reivindicativa per als que defensen la validesa del format de partits a cinc sets en majors. Amb el Big Three fora del focus a pesar de l’orgull de Djokovic arribant a la semifinal, el nou Big Two presenta credencials demolidores. Amb 22 anys Alcaraz ja ha guanyat cinc grans eslams en cinc finals. Amb 23, Sinner en du tres en quatre. Entre tots dos, s’han apoderat dels últims sis des d’Austràlia 2024 i de set dels últims vuit des que Alcaraz va guanyar Wimbledon 2023 i, tot seguit, el serbi va alçar l’obert dels EUA 2023.