Joaquim Rodríguez (Katuixa) va tornar a il·luminar el pàl·lid ciclisme català amb una altra bona nova: el flamant lideratge en la Vuelta a Espanya. Va ser un premi a la constància o a la tossuderia d'un ciclista que està fent una temporada per emmarcar i de la qual n'haurien de prendre nota tots aquells que només apareixen a misses dites, o sigui en el Tour de França. La maniobra que va permetre al ciclista de Parets prendre el primer lloc de la general a Igor Anton (Euskaltel) va ser de gat vell. En l'esprint bonificat de Valls, al quilòmetre 41, amb tot el pilot encara ben agrupat, el català es va amagar sota les rodes de dos dels millors esprintadors del planeta –Cavendish i Farrar– i va puntuar en tercer lloc, una posició que es va traduir en dos segons màgics que van deixar tot l'Euskaltel amb un pam de nas. Els bascos, de fet, van protestar d'impotència reclamant la revisió de les imatges de l'esprint. Quan ho van tornar a veure van comprovar com Rodríguez els havia pres la cartera com un vell lladre refinat, aquests que ja han passat a millor vida.

L'etapa catalana de la Vuelta –sortida a Tarragona i arribada a Vilanova– va ser, doncs, més lluïda del que s'esperava. El desenllaç tampoc va decebre ningú, sobretot per la intel·ligent jugada dels organitzadors de col·locar el malparit –en el sentit literal– coll del Rat Penat a 30 quilòmetres de l'arribada a Vilanova. Un grup d'escapats prou nombrós per albirar la victòria va afrontar primer unes rampes més adients per al recentment campió del món de BTT, Josep Antoni Hermida, que no pas per a bicicletes dissenyades en túnels de vent.

El pilot va ser comandat sense complexos per l'equip de Rodríguez, que amb el mallot virtual al sac va actuar com els grans líders de les grans voltes i va posar el seu equip a treballar.

En la pujada al port, els favorits van ser molt ben protegits per aficionats amb banderes de tots colors. Ningú va atrevir-se a fer un atac que hauria implicat arriscar la pell en un descens encara més terrorífic que la pujada: carretera estreta, canvis de rasant invisibles, asfalt irregular, revolts endimoniats, sorra per tot arreu, etc. Rodríguez, igual que Xavi Tondo –l'heroi de Valls– i Josep Jufré, van mantenir-se en el grup capdavanter. Fins i tot, aquest tercer va atacar en el descens, tot i que ho va fer massa tard. Mentre l'osonenc perseguia els escapats al davant, el navarrès Imanol Erviti, veí de Miguel Indurain, va aprofitar la seva excel·lent planta de rodador per marxar en solitari cap a Vilanova. Erviti (31 anys), que en els seus inicis va ser, efectivament, comparat amb Indurain, es va plantar en solitari a la vila de l'enyorat Isaac Gálvez i va viure el seu segon jorn de glòria en el ciclisme professional, després de la victòria d'etapa que havia aconseguit en la Vuelta del 2008. El Caisse d'Epargne, futur Movistar, aconseguia d'aquesta manera el segon triomf consecutiu després de la victòria de diumenge a Alcoi de David López.