Joa­quim Rodríguez (Katuixa) va tor­nar a il·lumi­nar el pàl·lid ciclisme català amb una altra bona nova: el fla­mant lide­ratge en la Vuelta a Espa­nya. Va ser un premi a la constància o a la tos­su­de­ria d'un ciclista que està fent una tem­po­rada per emmar­car i de la qual n'hau­rien de pren­dre nota tots aquells que només apa­rei­xen a mis­ses dites, o sigui en el Tour de França. La mani­o­bra que va per­me­tre al ciclista de Parets pren­dre el pri­mer lloc de la gene­ral a Igor Anton (Euskal­tel) va ser de gat vell. En l'esprint boni­fi­cat de Valls, al quilòmetre 41, amb tot el pilot encara ben agru­pat, el català es va ama­gar sota les rodes de dos dels millors esprin­ta­dors del pla­neta –Caven­dish i Far­rar– i va pun­tuar en ter­cer lloc, una posició que es va tra­duir en dos segons màgics que van dei­xar tot l'Euskal­tel amb un pam de nas. Els bas­cos, de fet, van pro­tes­tar d'impotència recla­mant la revisió de les imat­ges de l'esprint. Quan ho van tor­nar a veure van com­pro­var com Rodríguez els havia pres la car­tera com un vell lla­dre refi­nat, aquests que ja han pas­sat a millor vida.

L'etapa cata­lana de la Vuelta –sor­tida a Tar­ra­gona i arri­bada a Vila­nova– va ser, doncs, més lluïda del que s'espe­rava. El desen­llaç tam­poc va dece­bre ningú, sobre­tot per la intel·ligent jugada dels orga­nit­za­dors de col·locar el mal­pa­rit –en el sen­tit lite­ral– coll del Rat Penat a 30 quilòmetres de l'arri­bada a Vila­nova. Un grup d'esca­pats prou nombrós per albi­rar la victòria va afron­tar pri­mer unes ram­pes més adi­ents per al recent­ment campió del món de BTT, Josep Antoni Her­mida, que no pas per a bici­cle­tes dis­se­nya­des en túnels de vent.

El pilot va ser coman­dat sense com­ple­xos per l'equip de Rodríguez, que amb el mallot vir­tual al sac va actuar com els grans líders de les grans vol­tes i va posar el seu equip a tre­ba­llar.

En la pujada al port, els favo­rits van ser molt ben pro­te­gits per afi­ci­o­nats amb ban­de­res de tots colors. Ningú va atre­vir-se a fer un atac que hau­ria impli­cat arris­car la pell en un des­cens encara més ter­rorífic que la pujada: car­re­tera estreta, can­vis de rasant invi­si­bles, asfalt irre­gu­lar, revolts endi­mo­ni­ats, sorra per tot arreu, etc. Rodríguez, igual que Xavi Tondo –l'heroi de Valls– i Josep Jufré, van man­te­nir-se en el grup cap­da­van­ter. Fins i tot, aquest ter­cer va ata­car en el des­cens, tot i que ho va fer massa tard. Men­tre l'oso­nenc per­se­guia els esca­pats al davant, el navarrès Ima­nol Erviti, veí de Miguel Indu­rain, va apro­fi­tar la seva excel·lent planta de roda­dor per mar­xar en soli­tari cap a Vila­nova. Erviti (31 anys), que en els seus ini­cis va ser, efec­ti­va­ment, com­pa­rat amb Indu­rain, es va plan­tar en soli­tari a la vila de l'enyo­rat Isaac Gálvez i va viure el seu segon jorn de glòria en el ciclisme pro­fes­si­o­nal, després de la victòria d'etapa que havia acon­se­guit en la Vuelta del 2008. El Caisse d'Epargne, futur Movis­tar, acon­se­guia d'aquesta manera el segon tri­omf con­se­cu­tiu després de la victòria de diu­menge a Alcoi de David López.