La ciclista Marta Vilajosana (1975, Viladecavalls), l'única representant catalana d'aquest esport que ha pogut competir en els últims anys en l'àmbit internacional d'una manera regular, ha anunciat que deixa el ciclisme d'elit definitivament. «Crec que amb 35 anys ja m'ha arribat l'hora de viure aquest esport d'una altra manera, com una aficionada més; vull anar a les marxes cicloturistes i poder-me menjar un bon esmorzar, com fan tots els altres», explica amb vehemència i amb la satisfacció del deure complert Vilajosana, que quan sent el nom de Jeannie Longo (51 anys i mundialista fa uns dies a Austràlia) esbufega subratllant que és un cas «excepcional» en el món de l'esport.

Al final de la temporada passada Vilajosana ja va tenir diversos problemes físics que li van impedir rendir al cent per cent. «Sí, és cert que tenia algunes lesions, però el problema real és que cada vegada em costava més agafar la forma i mantenir-la i ja no em veia amb cor de tornar a fer un altre Giro d'Itàlia», afegeix la corredora, que va fer realitat el seu gran somni com a esportista el 2008, quan va ser olímpica a Pequín. «És l'experiència més gran que he viscut com a esportista i persona.» Vilajosana va haver d'esperar gairebé deu anys per fer realitat el somni olímpic, ja que havia estat reserva a Sydney el 2000 i a Atenes el 2004.

El palmarès de Vilajosana, que també era una molt bona corredora de pista, no té cap mena de comparació en la història del ciclisme català femení. El moment àlgid, com recorda ella mateixa, va ser la victòria en la 17a etapa del Giro d'Itàlia del 2006. «Va ser un moment insuperable per l'emoció que vaig tenir», admet ara la catalana, que ha competit durant vuit anys en el ciclisme italià.

Per al palmarès del ciclisme català femení també deixa un setè lloc en el mundial absolut de Varese (2008), que serà difícilment superable a mitjà o llarg termini, sense oblidar que va ser la primera catalana olímpica en una prova de ciclisme. «No hem de perdre l'esperança que aviat en tinguem una altra. Hi ha un grup d'infantils, cadets i juvenils que ho poden fer bé si veuen algú que els ajudi i tenen l'esperança de poder anar a l'estranger o competir en un bon projecte a Catalunya. Ara que he plegat m'agradaria ajudar-les d'alguna manera, ja sigui amb la federació o amb un club privat.»

La trajectòria de Vilajosana inclou el pas per la Penya Nickys de Terrassa, l'Igualada, l'Ideal Olímpic, el Rubí, el Polinyà i el Castelldefels. A Itàlia, des del 2002, va competir en diversos equips, com l'Aliverti, el Lazio, el Nobili o el Guerciotti. Va tenir l'oportunitat de competir diversos anys en llocs exòtics del continent americà, com ara la volta al Salvador, de la qual en va ser una assídua.

«Crec que amb 35 anys ja m'ha arribat l'hora de viure aquest esport d'una altra manera, com una aficionada més»