CLÀUDIA VILÀ
GIMNASTA
«Londres és ara més a prop»
«Havia treballat molt dur a l'estiu i penso que s'ha vist reflectit tot allò que havia fet»
«Si no ens classifiquem no hi serem. Però ara ho veig millor que fa un any»
«Quedar fora del mundial? Em cal estar preparada per anar-hi i ja està»
— Com t'ha canviat la vida en només un any.
— «Molt, la veritat. Primer m'entrenava a Salt i llavors vaig haver de marxar cap a Madrid per uns mesos. I ara ja m'hi instal·laré per tot un any. Fins ara en feia prou anant-hi una setmana al mes, però ara necessitaré dedicar-hi més temps».
— T'instal·laràs a la Blume?
— «No, no, estarem en un pis amb altres gimnastes i ens entrenarem al mateix CAR de Madrid».
— Seran molt dures les jornades?
— «Ens entrenem set hores diàries».
— Déu n'hi do. Com és un dia qualsevol per a tu?
— «Un dia normal fa que ens aixequem entre les 7 i 2/4 de 8 i, a les 8 anem a l'escola fins que falten cinc minuts per a 3/4 d'11. De les 11 a les 2 o 2/4 de 3 ens entrenem, i a les 3 tornem a ser a l'escola fins a 2/4 de 7. I de 2/4 de 7 a les 9 o 2/4 de 10 tornem a entrenar-nos».
— No hi ha temps per avorrir-se.
— «No, no. Després, cap al pis per sopar, fer deures i dormir».
— Passat el primer mundial i un cop paït, com es veu?
— «Em vaig sentir molt bé i n'estic molt contenta. A l'estiu havia treballat molt dur, durant moltes hores, i penso que es va veure reflectit tot el que havia entrenat».
— Res, però, va anar com s'havia previst. En el primer aparell va i cau Ana María Izurieta, la gimnasta de més experiència, i et trobes debutant i estirant el carro.
— «Quan es va lesionar, la primera reacció va ser “tot el treball, a reveure”. De seguida vam veure, però, que era el seu treball, no el nostre, i que havíem de reaccionar».
— I què et va passar pel cap?
— «De seguida vam entendre que no ens ho podíem rumiar. Ens vam reunir, vam fer pinya i ens vam convèncer que podíem. Va haver de sortir l'Elena Zaldivar. I tot va anar prou bé».
— Vas tastar la pressió en la màxima intensitat.
— «Nervis. Molts nervis, però hi ha una cosa que surt per dins que diu ‘ara no puc fallar'. Tant entrenadors com gimnastes en vam passar molts, de nervis, la veritat».
— I el seleccionador, Jesús Carvallo, com va actuar?
— «Va dir que confiava en nosaltres i que estàvem preparades».
— No solament vas poder sinó que vas tenir la millor nota?
— «Amb la mallorquina Ainhoa Carmona».
— Ajuda'm a explicar que la 48a posició en un mundial és un resultat excel·lent.
— «Home, és que allà hi ha gimnastes de tot el món! No n'hi ha només unes que s'han classificat. Hi havia totes les millors. Més de 200 gimnastes».
— Londres 2012 es veu ara més a prop?
— «Sí, sí. És clar que si no ens classifiquem no hi serem. Però ho veig millor que fa un any».
— No et fa por de quedar fora del mundial de Tòquio?
— «No, no. Jo treballaré igual si sé que hi vaig com si no ho sé. Em cal estar preparada per anar-hi i ja està. Si una es lesiona i n'havia quedat fora, si estic a punt hi podré anar».
— La Montse [Hugas], la teva entrenadora, és un pilar bàsic, no?
— «Estic més amb ella que a casa. Això segur. És un gran suport. Em coneix des de petita. Des dels quatre anys que vinc al gimnàs. Coneix el meu caràcter, els meus sentiments i veu a venir les reaccions que tinc davant d'un problema. Quan hi ha alguna cosa, sap parlar amb el seleccionador per posar-lo al corrent. Només de veure'm entrar ja sap què em passa».
— Quin és l'aparell preferit?
— «La barra. El salt és l'aparell més fàcil per sumar. Les paral·leles també m'agraden força».
— Però és una qüestió d'equilibri.
— «Sí, sí. Treballes més el que no t'agrada tant. El salt és el que em costa més i m'agrada menys, tot i que hi vaig fer la millor puntuació».
— Aquí, al club [Salt Gimnàstic Club], tothom està pendent de la gimnasta mundialista.
— «M'anima molt. A Rotterdam va venir un bon grup a veure'm. Em va agradar molt i molt veure'ls allà».
— Després de moltes setmanes fora, has tornat uns dies a Salt per entrenar-te i veure les amigues.
— «Em fa molta gràcies veure com han millorat les d'aquí mentre jo no hi era».
— I això de marxar a Madrid...
— «Ja compto que serà dur.».
— I allò altre d'anar als Jocs de Londres és ara mateix un objectiu més o una fita que s'ha d'assolir per força.
— «El primer objectiu és anar al mundial de Tòquio. Els Jocs de Londres han de venir després».
— El seleccionador diu que l'ideal seria entrar de les vuit primeres en el mundial i poder evitar el preolímpic. Ho veus possible?
— «Sí, sí que ho veig possible. I tant! Sense la lesió podríem haver estat novenes, desenes».
entRevista a CLÀUDIA VILÀ.
Montse Hugas: «La Clàudia és reflexiva, espontània i geniüda»
La Montse Hugas ha estat l'ombra de la Clàudia des de fa molts anys. Ara que li arriben els èxits defuig discretament els focus i reclama un just repartiment de mèrits: «Jo sóc la directora tècnica del Salt Gimnàstic Club i vetllo perquè l'equip funcioni. Es dóna el cas que quan la Clàudia ha hagut de marxar fora per progressar, sóc jo qui l'ha acompanyada, però en el futur això pot ser d'una altra manera». Coneix la gimnasta de Sant Martí Vell des de fa prop de dotze anys: «He entrenat molt temps amb ella tota sola perquè des de petita ja despuntava. El 2007 ens reclamaven que anés al CAR de Sant Cugat, però nosaltres teníem el pavelló actual molt a prop i els vam convèncer per retenir-la. La seva escola [Les Alzines] ens va ajudar molt a mantenir un règim especial per a ella. En l'aspecte escolar és una nena excel·lent. Això l'ajuda molt.»
«A l'elit de la gimnàstica –analitza Hugas–, s'hi solen donar casos semblants al seu. Han de fer tantes coses en un dia que són estructurades, voluntarioses i no perden el temps». Dues claus que expliquen l'èxit: «És reflexiva, espontània i geniüda i hem après a negociar». La fonamental: «Els seus pares han confiat sempre en l'equip tècnic».