No és un ten­nista de gai­res focus, passa i li agrada pas­sar des­a­per­ce­but; i els mèrits, segu­ra­ment perquè la llum il·lumina més d'altres, que­den ama­gats rere una con­sistència a prova de mol­tes bata­lles. Perquè cada par­tit, per a David Fer­rer, és una lluita de poder a poder que el seu ten­nis, sumat a l'argu­ment físic que l'ha carac­te­rit­zat al llarg de la seva car­rera, decanta al seu favor. «És molt millor del que molts es pen­sen», diu Javier Piles, el seu tècnic de tota la vida. «Fins i tot a vega­des és millor del que ell mateix es pensa», afe­geix. La prova, aquest maig pas­sat, quan va caure en ter­cera tanda de Roland Gar­ros con­tra l'austríac Mel­zer (després, fla­mant semi­fi­na­lista). «Voleu un titu­lar? No tinc la men­ta­li­tat ni la resistència per ser el del 2007», va dei­xar anar. Una afir­mació que deixa entre­veure un dels pocs defec­tes de Fer­rer, la falta de con­fiança que a vega­des ha afec­tat el seu joc, talentós en el sen­tit més resis­tent. «Si té alguna pos­si­bi­li­tat, s'hi agafa fins al final», remarca Ver­dasco. «És dur com una roca», diu el bar­ce­loní Mar­cel Gra­no­llers, l'últim botxí en una final. A València, fa menys d'una set­mana.

Aquell títol va dis­pa­rar les aspi­ra­ci­ons de Fer­rer de ser al Mas­ters de final de tem­po­rada. A París, aquesta set­mana, es va bene­fi­ciar de la der­rota del mateix Ver­dasco per asse­gu­rar-se el bit­llet, tot i que la lluita estava més cen­trada entre el madri­leny i Rod­dick. Per mèrits pro­pis, doncs, el xabià jugarà per segona vegada la cita de mes­tres. Ho va fer fa tres anys, en una edició en què va dis­pu­tar la final (per­dria con­tra Fede­rer) després d'una tem­po­rada en què va fir­mar una gran segona part del curs. Amb tres títols, el 2007 és l'any amb més botí, tot i que és el 2010 en què ha jugat més finals que mai (5, i 2 títols).

«Aquest cop vaig amb l'objec­tiu de dis­fru­tar, per a mi és un regal», revela Fer­rer, que arri­barà més des­can­sat, ja que ha jugat menys que els últims dos anys, quan després de jugar el Mas­ters tenia la pressió de regu­la­rit­zar un alt nivell de joc. No ho va acon­se­guir i va dei­xar entre­veure una dava­llada que no s'ha con­fir­mat. «És un ten­nista molt fort, física­ment i men­tal­ment. El pro­blema és que a vega­des no s'ho creu», repe­teix Piles, cons­ci­ent del poten­cial d'un juga­dor que des del 2005 acaba entre els 17 pri­mers del món. La prova de soli­desa d'un mes­tre secun­dari.