Un tècnic es pot convertir en un amic? I al revés, un amic pot esdevenir tècnic? En el cas d'Albert Montañés i Narcís Pelach s'ha demostrat que l'amistat no ha interferit en l'evolució tècnica i tàctica d'un duet que ha portat el tennista rapitenc a viure els millors anys de la seva carrera. «I si té ambició, queda Albert per a estona», segella l'entrenador, dos anys més jove que el deixeble. Una curiositat que explica la biografia. Pelach va jugar Futures fins al 2006. «Tenia 24 anys i no anava pel camí correcte si volia arribar lluny», diu. Per això va fer la transició immediata a tècnic. «Tenia clar que volia continuar lligat al tennis», afegeix.

Pocs mesos més tard van coincidir amb Montañés al CT Laietà, i des d'aleshores mantenen el contacte. El professional, perquè el personal no l'han perdut mai. Es coneixen de menuts [tots dos són de Sant Carles de la Ràpita], i la relació es va intensificar quan, adolescents, es van traslladar a Barcelona per provar sort en el tennis. Amb els anys han descrit trajectòries divergents (un jugador, l'altre tècnic) que s'han unit en un objectiu comú. «El mèrit és d'ell, que va apostar per mi», assegura Pelach, amb Monty des de l'abril del 2007, tot i que abans ja compartia tasques tècniques amb el germà gran de Montañés, que ho va deixar després de la final perduda de Casablanca. L'última que va perdre. Després en vindrien cinc més, que van ser cinc victòries. «Recordo que em deia si en guanyaria mai cap», evoca el tècnic, que focalitza l'evolució en aquell primer títol. «Va ser molt important per creure's-ho, quan el va tenir va ser el moment de pensar en gran», reflexiona.

Un canvi mental del qual es treu mèrits. «Jo he fet la meva part, que és un percentatge molt petit, és ell qui ha fet el salt», relata. La certesa, però, és que Narcís Pelach ha facilitat el camí d'un tennista que és un amic. Una dualitat que, a vegades, costa: «D'entrada, et diria que hi ajuda, però pateixo, perquè les coses m'afecten molt més, ho he de separar. Durant la jornada laboral sóc tècnic, a l'hotel passo a ser l'amic.» Sembla fàcil, però no ho és. «T'has d'empassar coses, però és una feina que m'agrada. Ell m'ho ha delegat tot, i jo visc per a ell», resumeix. Parla com un amic, actua com un tècnic. Una dualitat –«aquest té un dos per un», bromeja– que fa més planeres les moltes setmanes lluny de casa. Una dualitat que no l'evita ser ni exigent –«el repte que tenim és treballar cada dia», emfatitza– ni ambiciós –«no s'ha de marcar límits»–. Una dualitat d'èxit que ja la va portar a terme algú abans, com Moyà, però que ells estan dotant de resultats irrefutables. «Suposo que hem convençut els més descreguts», afirma somrient Pelach.