El que va començar com unes petites molèsties a l'esquena va acabar convertint-se ineludiblement en dolor. Continuar jugant no va beneficiar la recuperació d'una lesió que, amb el pas dels mesos i la càrrega de partits, va requerir cirurgia. Una hèrnia discal agreujada amb un pinçament que Òscar Hernández, el Guindilla, es va operar el 24 de novembre passat. «Va anar molt bé, si no hagués estat pel vessament», diu. El vessament va ser de líquid raquidi, i va complicar molt el postoperatori, obligant-lo a seguir un tractament conservador. «Es va intentar que es recuperés amb total repòs, però no va funcionar», remarca el tennista montgatí, que no va poder evitar la segona operació, just abans de les festes, el 20 de desembre. «Ni vaig poder menjar el raïm a casa», hi afegeix.

Avui, però, ja és a casa, i el llit continua sent el seu hàbitat des que es va operar per primera vegada. En tot el desembre només va poder evitar-lo sis dies. La resta, sumant-hi tots els dies de l'any nou, no s'ha pogut aixecar del llit. «He d'estar estirat, és la manera de recuperar-me bé de la ferida», puntualitza Hernández, armat de paciència i d'il·lusió. Un fet que contrasta amb les circumstàncies. «El camí més fàcil seria deixar-ho. Amb 32 anys, a prop dels 33 [els farà el 10 d'abril], i una lesió forta com aquesta, tothom em pregunta si em retiro», relata un jugador honest que ha aconseguit el que ha aconseguit amb molta suor i sacrifici. Potser per això no es vol rendir. «No vull que una lesió em faci retirar, vull retirar-me perquè ja no disfruti jugant, o no tingui ganes de treballar, o ho passi malament a la pista», sentencia.

El 2010, però, ho va passar malament. Només va jugar setze partits ATP (2-14 de balanç) i tants challengers com va poder en un curs marcat pels dolors a la base de l'esquena. Una lesió que ha suposat dues operacions i que comportarà una intensa rehabilitació. Una lesió amb seqüeles atenuades: «Després de la primera operació el metge no era gaire optimista; ara, amb la segona, sé que no em puc fer més mal del que tenia.» Un alleujament, sobretot pensant en la intensa preparació física que l'espera. «He perdut pes i to muscular, i ja en tenia poc, imagina't», encara bromeja el montgatí, conscient que gran part de l'èxit del sofert retorn depèn del treball físic.

Malgrat les adversitats, però, la convicció del Guindilla és irreductible. «Ara en tinc moltes ganes, i més després de passar-ho tan malament», segella des del llit. Els càlculs és que pugui tornar a competir a l'abril. «Per jugar la prèvia del Godó», apunta ell, que sap que serà com tornar als orígens. «De paraula també és molt fàcil, després s'haurà de veure com em trobo jugant prèvies i challengers petits», afirma. La sensatesa del tennista humil, del tennis humil que representa. Avui, un tennista disposat a no rendir-se.