L'animal ferit, diu la llegenda, sempre és més perillós. Probablement per l'esperit de supervivència, per la llei del més fort que en el tennis s'escenifica en cada Gran Slam. És la selva, amb totes les bèsties i bestiaris diversos lluitant pel mateix objectiu. Les grans feres, però, es distingeixen per la seva voracitat, una treballada capacitat letal que sobresurt inefable en les circumstàncies més adverses. Com les complicacions que es presenten de manera inesperada; quan creien, potser, que no necessitarien mostrar el repertori de fortaleses i virtuts que es reserven per a batalles posteriors. Però les eliminatòries inicials de qualsevol gran cita tennística sovint guarden proves de resistència per als que pretenen sobreviure fins al final. I sense excepcions, ni els lleons més ferotges de l'àmplia bandada se salven dels ensurts.

A més, l'obert d'Austràlia, en què les altes temperatures (per l'estiu austral) acostumen a endurir les condicions físiques, és la terra de les oportunitats. És el Gran Slam que ha permès fer brillar, els últims temps, més revelacions –el txec Petr Korda (1998) i el suec Thomas Johansson (2002) van ser campions; el suec Enqvist, el francès Clement, l'alemany Schuettler, el xipriota Baghdatis, el xilè González i el també francès Tsonga han estat alguns finalistes de l'última dècada–. Una llista que, indubtablement, genera recel entre els teòrics favorits, dels quals alguns, ahir, van viure (i superar, la majoria) la batalla en el segon dia de caceres.

Dels pocs que no van passar va ser el nord-americà Mardy Fish, víctima d'un consistent Tommy Robredo, que va evocar el joc i, sobretot, la solidesa física dels seus millors temps. Després de cedir el primer set amb facilitat (1-6), va remuntar amb instint contestatari els atacs de Fish, un jugador que ha perdut pes i ha guanyat confiança. Amb un bon servei, intentava evitar els intercanvis, en què l'olotí va ser, i és, superior. Amb gran capacitat de risc (va guanyar 20 de 26 punts que va jugar a la xarxa) i una formidable capacitat de reacció (va guanyar 25 de les 51 pujades a la xarxa del rival) va fer-se mereixedor d'una victòria (1-6, 6-3, 6-3 i 6-3) que el situa davant la gran oportunitat que seran els setzens, en què toparà amb l'ucraïnès Stakovski, 43è del món. Si passa, possiblement s'enfrontarà a vuitens amb Federer, pres de la relaxació contra el francès Gilles Simon, que es va aprofitar de les facilitats que suposen dos sets de domini incontestable (6-2, 6-3, 4-6, 4-6 i 6-3). El serbi Djokovic i Verdasco, en canvi, van respondre amb vehemència (amb 6-0) a les hostilitats, tot i que el madrileny va haver de recuperar un major desavantatge contra un altre serbi, Janko Tipsarevic, d'enorme talent i d'enormes aptituds que va apagar la llum de Verdasco durant dues hores. Més tard, la potència de cops del 9è cap de sèrie (que aquest desembre ha tornat a entrenar-se amb Gil Reyes, antic preparador físic d'Agassi) va fer-se patent, i indiscutible.

En el quadre femení, la sabana està a les mans de poques lleones, i al contrari dels homes, pocs cops comparteixen el botí. Entre les favorites, només la italiana Schiavone (9-7 el tercer) i Venus van cedir un set. La gran de les Williams, per lesió muscular a l'engonal durant el primer set. Tanta és la seva superioritat, però, que va poder refer-se i firmar en el segon parcial un 6-0 inapel·lable. Com diu la llegenda, l'animal ferit respon amb vehemència.