Peter Lundgren va ser un dels nombrosos tennistes suecs de la dècada dels vuitanta, la segona generació de jugadors sorgits del fenomen Borg. Un domini suec, palès amb una dada amb Lundgren de protagonista: quan va assolir el seu millor rànquing, 25è (el 1985), només era el setè del seu país, darrere de Wilander, Edberg, Jarryd, Nyström, Sundström i Gunnarsson.

Lundgren, un secundari a l'ombra dels grans noms, es va guanyar la vida com a tennista professional, però va aprendre els secrets de l'èxit com a testimoni privilegiat d'una fornada excepcional de jugadors. Probablement per no haver arribat al cim es va dedicar a saber per què no hi va arribar, i què fa falta per arribar-hi. La seva carrera com a tècnic demostra que el seu estudi no va ser en va. Es va estrenar amb el xilè Marcelo Ríos, després va continuar amb Roger Federer, al qual va conduir en la difícil transició de júnior a jugador d'elit (del 2000 al 2003), i més tard amb Marat Safin, que va mostrar la seva última bona època (títol a Austràlia el 2005). Després va treballar un parell d'anys a la federació britànica (diuen que va formar un jove escocès anomenat Andy Murray), però ho va deixar per cuidar el seu pare.

El 2008 va estar uns mesos amb el xipriota Baghdatis però al principi del 2009 va començar a polir el búlgar Grigor Dimitrov, un talent d'enorme potencial amb fort caràcter. El xoc de caràcters, però, els va distanciar, i Lundgren treballa fa mesos amb el suís Stanislas Wawrinka, que, com ell quan jugava, és a l'ombra d'un gran nom (Federer). Un paral·lelisme que els uneix i que els ha situat en quarts després d'una exhibició (67 cops guanyadors, per només 19 errors no forçats) contra Roddick que voreja la perfecció. Tota una advertència per al seu habitual company de dobles, el pròxim rival per un lloc a semifinals. Precisament Roger Federer.