«Aquest gimnàs és un somni fet realitat»
«Hi tinc nens i nenes de 5 a 12 anys. La qüestió és que aprenguin passant-s'ho bé»
«Era el moment adequat. No volia arriscar-me ni
a lesionar-me,
ni a no guanyar»
—Ja té assumida la seva condició d'exgimnasta?
—«Costa una mica. A vegades encara penso que podria tornar a guanyar, però és més que res una il·lusió. Xerrar per xerrar. En realitat, estic supercontent d'haver-me retirat en el moment que he escollit. Si tingués l'oportunitat d'anar a una altra competició no sé si hi aniria, perquè ja he tingut la sort d'haver-ho fet molt bé. Era el moment perfecte. Així ja no tindré la possibilitat de cagar-la.»
—Sempre ha tingut clar que continuaria vinculat a la gimnàstica.
—«Per mi, tenir un gimnàs i poder fer d'entrenador era un somni que sabia que tard o d'hora es podria fer realitat. Gràcies a l'Ajuntament de Sant Adrià i al Consell Català de l'Esport disposo d'aquest gimnàs aquí a la Mina i gràcies al Consell Superior d'Esports i la Federació Espanyola de Gimnàstica exerceixo d'entrenador al CAR de Sant Cugat. Em pensava que em costaria més tirar endavant aquests projectes, però he tingut l'ajut de molta gent. N'estic agraït.»
—De quin equip de col·laboradors disposa al Centre d'Alt Rendiment de Sant Cugat?
—«Com a entrenadors de la federació espanyola, som en Víctor Cano i jo. Després, de la federació catalana hi ha en Miguel Ángel Rubio i l'Óscar Escalante. També ajudem quan ens demanen col·laboració Javier Gómez i a les seves companyes entrenadores de les noies. Per fi hi ha una llum per treballar en equip, que és el que volem tots. Mai havíem aconseguit aquest bon rotllo i aquest esperit unànime de treballar tots junts en la mateixa direcció. Estem molt contents tant des de la federació catalana, com l'espanyola. És un plaer poder xerrar sense tenir cap tipus de dilema.»
—Sempre s'havia reclamat poder disposar aquí a Catalunya d'un nucli d'entrenament de la federació espanyola.
—«Hi havia aquesta batalla entre Catalunya i Madrid, i en aquest sentit ja no hi ha problemes. Nosaltres hem defensat la senyera catalana quan hem hagut de fer-ho, i després també l'espanyola quan ens ha tocat. Estic molt orgullós d'haver defensat totes dues i ara intento fer el mateix. Jo estic contractat per l'espanyola, però evidentment vull que els gimnastes catalans també tirin endavant.»
—I en el club de la Mina, també té un equip de luxe.
—«Víctor Cano, cinquè en el cavall en arcs dels Jocs de Sydney, és el president del club i jo exerceixo de vicepresident. D'entrenadors, tenim Saúl Cofiño i la Susanna Garcia, que també van ser olímpics amb nosaltres a Sydney 2000. A la junta, també tenim l'Andrea Fuentes, de natació sincronitzada; Carlos Sorolla, de pentatló modern, i Pablo Ibáñez, component del nostre equip estatal. La Sònia és la secretària, que també és fisioterapeuta i osteòpata. En definitiva, gent molt preparada. Mires els currículums i veus que el projecte realment paga molt la pena.»
—Al CAR de Sant Cugat aplicarà la disciplina i a la Mina el punt de genialitat i transgressió que el caracteritza?
—«Encara és difícil de dir, perquè fa poc temps que hi sóc, però és evident que el treball al CAR i a la Mina és molt diferent. A la Mina hi tinc nens i nenes de 5 a 12 anys, i al CAR, de 12 a 18. L'objectiu i la manera de treballar és molt diferent. Em costa molt menys físicament amb els grans, però molt més psicològicament. En canvi, amb els petits físicament hi has d'estar tota l'estona a sobre perquè no es facin mal. Al CAR intento donar les indicacions que a mi m'agradava rebre quan m'entrenava i animar-los. A vegades s'ha de ser més dur perquè l'exigència és més gran. I aquí a la Mina la idea és que gaudeixin, que s'ho passin bé, que no es facin mal i que vulguin tornar al dia següent. Sense imposar-ho i sense adonar-se'n, cada dia van aprenent.»
—Com va sorgir la idea de crear aquest club a la Mina?
—«Tinc una bona amistat amb Juan Carlos Ramos, que és el regidor d'Esports de Sant Adrià i havia estat lluitador al CAR de Sant Cugat. Fa anys ja vam inaugurar aquí el club de lluita i a la Mina també vaig tenir la possibilitat de fer-hi el pregó una vegada. Sempre hem mantingut aquest vincle. Era una idea que teníem al cap i ara ha arribat el moment. Era o ara o mai. Al pavelló hi havia una sala buida des de feia dos anys, els vam presentar un projecte molt ben treballat. Carlos Sorolla, el tresorer, i Víctor Cano, llicenciat en INEF, saben fer projectes molt bons. El Consell Català de l'Esport ens ha proporcionat tots els aparells i la regidoria d'Esports ens cedeix la sala. I aquí estem començant.»
—La seva tasca en aquest club de la Mina és una manera de tornar a la societat el que li ha aportat a vostè la gimnàstica?
—«A mi m'ha aportat la popularitat, i segur que la meva vida hauria estat molt diferent sense la gimnàstica. Li dec tot a l'esport i si puc muntar una escola millor en un indret com aquest on la gent pensa que pot ser menys productiu, tot i que en realitat no és així. Aquest barri fa molt temps que està intentant treure el cap i ho està aconseguint, ja no és el que era. Vull aportar el meu gra de sorra a aconseguir-ho i amb els meus companys teníem molt clar que havia de ser aquí o enlloc.»
—Li he sentit a dir que fins i tot s'identifica amb alguns dels nois i noies que vénen al seu club de gimnàstica.
—«Sí, jo havia de fer gairebé una hora i mitja de trajecte per anar entrenar-me. Havia d'agafar l'autobús, el metro, un altre cop autobús i encara una estona caminant. A mi em costava molt i a casa tampoc tenia la situació més favorable. Les havíem vist de tots colors per anar a entrenar-me, però ho fèiem cada dia. L'objectiu és que ho tinguin més fàcil, perquè sabem els problemes que poden tenir a casa. I parlem amb les famílies, els pares, i intentem ajudar els nens que podríem ser ben bé com nosaltres de petits, el Víctor, el Saúl o jo mateix. Ningú de nosaltres venim d'un bressol de reis, i és aquí on estem.»
—Pel que fa a la seva retirada. En quin moment va tenir clar que era l'hora de deixar-ho?
—«És complicat. Vaig estar pensant-m'ho dos anys. Primer vaig tenir un accident de cotxe just després dels Jocs de Pequín. Em van destrossar l'esquena. Vaig necessitar gairebé un any de recuperació i quan vaig començar a entrenar-me no tenia ni la motivació, ni la facilitat, ni res del que pensava que havia de tenir per tornar a estar al màxim nivell. Entrenar-se sabent que no arribaràs és una ximpleria. Al juny ja vaig comentar a l'Albert Soler, el director general del Consell Superior d'Esports, que estava meditant la retirada, i vaig prendre la decisió definitiva al desembre.»
—Com va viure el mundial de Rotterdam, a l'octubre?
—«Vaig veure la final de terra i vaig pensar: ‘Merda, perquè no hi he anat, podia haver guanyat.' Devia ser l'eufòria del campió que vol continuar, però realment era el moment perfecte per haver-se retirat i s'ha de ser consegüent. Sempre pots lluitar per guanyar, però no volia arriscar-me a obtenir resultats discrets.»
—Ja ha viscut tres cicles olímpics. Al setembre es van complir deu anys del seu primer títol olímpic. Ha vist una evolució en la gimnàstica durant aquest període?
—«Ha evolucionat moltíssim, però de manera ordenada. Amb l'exercici que feia al 2000 ara mateix no seria ni finalista. Cada any s'ha anat afegint un grau de dificultat. Aquest també és un dels motius de la meva retirada. Jo estic evolucionant des del 1997, quan vaig disputar el primer mundial, fins al 2008. I cada any et demanen una mica més i més. Cada cop sóc més gran i cada vegada em costa més. Ara mateix la gimnàstica és un esport molt difícil. Hi havia una època en què es potenciaven els especialistes, però ara volen tornar als orígens i que tots els gimnastes dominin tots els aparells, que siguin més complets.»
—Quin és l'estat actual de la gimnàstica catalana?
—«No està en el seu millor moment, però ni de bon tros tampoc en el pitjor. Hi ha nens molt bons i amb possibilitats perquè destaquin en el futur.»
—Mirant enrere, de què se sent més orgullós de la seva carrera esportiva?
—«Potser de l'última medalla, del subcampionat de terra a Pequín, perquè era més conscient de la pressió de la gent perquè aconseguís pujar al podi. La gent m'ho demanava pel carrer. I primer m'havia de guanyar la plaça, després classificar-me per a la final i un cop allà, ja es veuria. Aguantar tota aquella pressió... Vaig estar dos dies abans de la competició sense dormir. Anava a saludar i no sabia si cauria en rodó d'un desmai. M'anava el cor a 200. Va ser molt complicat. I poder fer aquell exercici bé, un dels millors de la meva vida, és un dels moments més gratificants que recordo. La tortura es va acabar en aquell precís instant. I en vaig ser conscient.»
—Esportivament, li ha quedat algun repte per aconseguir en el món de la gimnàstica?
—«Repte, no, però no he quedat mai campió mundial. He estat tres vegades segon. Sempre m'ha guanyat un gimnasta diferent. He estat campió olímpic, europeu, de la copa del món... algun títol havia de deixar pels altres. Per sort, però, en els Jocs sempre em va sortir bé.»
—Pensa que Jesús Carballo pot fer net en la malmesa Federació Espanyola de Gimnàstica?
—«De fet, era la nostra aposta. Li vam donar suport. Preferíem que estigués ell que no un president amb corbata que no hagués fet mai gimnàstica. Sóc vocal a la junta i responsable de les comunicacions entre la federació i les seleccions. Ell ja havia estat dos anys de director tècnic de la federació i ha fet una junta molt bona. Confio en ell. En la nostra etapa en actiu semblava que hi hagués alguns sectors de la premsa que ens volguessin enfrontar, un altre cop per la dicotomia Madrid-Barcelona. Ell era especialista de barra i jo, de terra, ell era campió del món i jo, olímpic, i després de la competició ens anàvem junts a prendre una birra. Som col·legues, mai hem estat rivals.»
—La seva presència mediàtica era mal vista per segons quins sectors de la gimnàstica. Ara des de la federació es diu que la gimnàstica hauria de tenir més notorietat.
—«Quan tens una cosa et sobra i quan no la tens la demanes. Jo sempre m'he regit pel mateix. Penso en pro de la gimnàstica. A mi m'ofereixen sortir en un diari i és clar que sortiré. Sempre que se m'obrin portes jo entraré. I si no m'agrada, la tancaré i marxaré. Mira ara a la Mina, la publicitat que ha tingut en poques setmanes. Mai s'havia parlat tant d'un club de gimnàstica. És un projecte que tenim i volem que surti bé, i com més se'n parli, millor. I a qui no li agradi, que no li agradi, com sempre.»
entRevista a
gervasi defeRr.
Responsable tècnic del CAR de Sant Cugat i vicepresident del Club de Gimnàstica la Mina Gervasi Deferr