«Aquest gimnàs és un somni fet realitat»

—Ja té assu­mida la seva con­dició d'exgim­nasta?

—«Costa una mica. A vega­des encara penso que podria tor­nar a gua­nyar, però és més que res una il·lusió. Xer­rar per xer­rar. En rea­li­tat, estic super­con­tent d'haver-me reti­rat en el moment que he esco­llit. Si tingués l'opor­tu­ni­tat d'anar a una altra com­pe­tició no sé si hi ani­ria, perquè ja he tin­gut la sort d'haver-ho fet molt bé. Era el moment per­fecte. Així ja no tindré la pos­si­bi­li­tat de cagar-la.»

—Sem­pre ha tin­gut clar que con­ti­nu­a­ria vin­cu­lat a la gimnàstica.

—«Per mi, tenir un gimnàs i poder fer d'entre­na­dor era un somni que sabia que tard o d'hora es podria fer rea­li­tat. Gràcies a l'Ajun­ta­ment de Sant Adrià i al Con­sell Català de l'Esport dis­poso d'aquest gimnàs aquí a la Mina i gràcies al Con­sell Supe­rior d'Esports i la Fede­ració Espa­nyola de Gimnàstica exer­ceixo d'entre­na­dor al CAR de Sant Cugat. Em pen­sava que em cos­ta­ria més tirar enda­vant aquests pro­jec­tes, però he tin­gut l'ajut de molta gent. N'estic agraït.»

—De quin equip de col·labo­ra­dors dis­posa al Cen­tre d'Alt Ren­di­ment de Sant Cugat?

—«Com a entre­na­dors de la fede­ració espa­nyola, som en Víctor Cano i jo. Després, de la fede­ració cata­lana hi ha en Miguel Ángel Rubio i l'Óscar Esca­lante. També aju­dem quan ens dema­nen col·labo­ració Javier Gómez i a les seves com­pa­nyes entre­na­do­res de les noies. Per fi hi ha una llum per tre­ba­llar en equip, que és el que volem tots. Mai havíem acon­se­guit aquest bon rot­llo i aquest espe­rit unànime de tre­ba­llar tots junts en la mateixa direcció. Estem molt con­tents tant des de la fede­ració cata­lana, com l'espa­nyola. És un plaer poder xer­rar sense tenir cap tipus de dilema.»

—Sem­pre s'havia recla­mat poder dis­po­sar aquí a Cata­lu­nya d'un nucli d'entre­na­ment de la fede­ració espa­nyola.

—«Hi havia aquesta bata­lla entre Cata­lu­nya i Madrid, i en aquest sen­tit ja no hi ha pro­ble­mes. Nosal­tres hem defen­sat la senyera cata­lana quan hem hagut de fer-ho, i després també l'espa­nyola quan ens ha tocat. Estic molt orgullós d'haver defen­sat totes dues i ara intento fer el mateix. Jo estic con­trac­tat per l'espa­nyola, però evi­dent­ment vull que els gim­nas­tes cata­lans també tirin enda­vant.»

—I en el club de la Mina, també té un equip de luxe.

—«Víctor Cano, cinquè en el cavall en arcs dels Jocs de Syd­ney, és el pre­si­dent del club i jo exer­ceixo de vice­pre­si­dent. D'entre­na­dors, tenim Saúl Cofiño i la Susanna Gar­cia, que també van ser olímpics amb nosal­tres a Syd­ney 2000. A la junta, també tenim l'Andrea Fuen­tes, de natació sin­cro­nit­zada; Car­los Soro­lla, de pen­tatló modern, i Pablo Ibáñez, com­po­nent del nos­tre equip esta­tal. La Sònia és la secretària, que també és fisi­o­te­ra­peuta i osteòpata. En defi­ni­tiva, gent molt pre­pa­rada. Mires els currículums i veus que el pro­jecte real­ment paga molt la pena.»

—Al CAR de Sant Cugat apli­carà la dis­ci­plina i a la Mina el punt de geni­a­li­tat i trans­gressió que el carac­te­ritza?

—«Encara és difícil de dir, perquè fa poc temps que hi sóc, però és evi­dent que el tre­ball al CAR i a la Mina és molt dife­rent. A la Mina hi tinc nens i nenes de 5 a 12 anys, i al CAR, de 12 a 18. L'objec­tiu i la manera de tre­ba­llar és molt dife­rent. Em costa molt menys física­ment amb els grans, però molt més psi­cològica­ment. En canvi, amb els petits física­ment hi has d'estar tota l'estona a sobre perquè no es facin mal. Al CAR intento donar les indi­ca­ci­ons que a mi m'agra­dava rebre quan m'entre­nava i ani­mar-los. A vega­des s'ha de ser més dur perquè l'exigència és més gran. I aquí a la Mina la idea és que gau­dei­xin, que s'ho pas­sin bé, que no es facin mal i que vul­guin tor­nar al dia següent. Sense impo­sar-ho i sense ado­nar-se'n, cada dia van apre­nent.»

—Com va sor­gir la idea de crear aquest club a la Mina?

—«Tinc una bona amis­tat amb Juan Car­los Ramos, que és el regi­dor d'Esports de Sant Adrià i havia estat llui­ta­dor al CAR de Sant Cugat. Fa anys ja vam inau­gu­rar aquí el club de lluita i a la Mina també vaig tenir la pos­si­bi­li­tat de fer-hi el pregó una vegada. Sem­pre hem man­tin­gut aquest vin­cle. Era una idea que teníem al cap i ara ha arri­bat el moment. Era o ara o mai. Al pavelló hi havia una sala buida des de feia dos anys, els vam pre­sen­tar un pro­jecte molt ben tre­ba­llat. Car­los Soro­lla, el tre­so­rer, i Víctor Cano, lli­cen­ciat en INEF, saben fer pro­jec­tes molt bons. El Con­sell Català de l'Esport ens ha pro­por­ci­o­nat tots els apa­rells i la regi­do­ria d'Esports ens cedeix la sala. I aquí estem començant.»

—La seva tasca en aquest club de la Mina és una manera de tor­nar a la soci­e­tat el que li ha apor­tat a vostè la gimnàstica?

—«A mi m'ha apor­tat la popu­la­ri­tat, i segur que la meva vida hau­ria estat molt dife­rent sense la gimnàstica. Li dec tot a l'esport i si puc mun­tar una escola millor en un indret com aquest on la gent pensa que pot ser menys pro­duc­tiu, tot i que en rea­li­tat no és així. Aquest barri fa molt temps que està inten­tant treure el cap i ho està acon­se­guint, ja no és el que era. Vull apor­tar el meu gra de sorra a acon­se­guir-ho i amb els meus com­panys teníem molt clar que havia de ser aquí o enlloc.»

—Li he sen­tit a dir que fins i tot s'iden­ti­fica amb alguns dels nois i noies que vénen al seu club de gimnàstica.

—«Sí, jo havia de fer gai­rebé una hora i mitja de tra­jecte per anar entre­nar-me. Havia d'aga­far l'autobús, el metro, un altre cop autobús i encara una estona cami­nant. A mi em cos­tava molt i a casa tam­poc tenia la situ­ació més favo­ra­ble. Les havíem vist de tots colors per anar a entre­nar-me, però ho fèiem cada dia. L'objec­tiu és que ho tin­guin més fàcil, perquè sabem els pro­ble­mes que poden tenir a casa. I par­lem amb les famílies, els pares, i inten­tem aju­dar els nens que podríem ser ben bé com nosal­tres de petits, el Víctor, el Saúl o jo mateix. Ningú de nosal­tres venim d'un bres­sol de reis, i és aquí on estem.»

—Pel que fa a la seva reti­rada. En quin moment va tenir clar que era l'hora de dei­xar-ho?

—«És com­pli­cat. Vaig estar pen­sant-m'ho dos anys. Pri­mer vaig tenir un acci­dent de cotxe just després dels Jocs de Pequín. Em van des­tros­sar l'esquena. Vaig neces­si­tar gai­rebé un any de recu­pe­ració i quan vaig començar a entre­nar-me no tenia ni la moti­vació, ni la faci­li­tat, ni res del que pen­sava que havia de tenir per tor­nar a estar al màxim nivell. Entre­nar-se sabent que no arri­baràs és una xim­ple­ria. Al juny ja vaig comen­tar a l'Albert Soler, el direc­tor gene­ral del Con­sell Supe­rior d'Esports, que estava medi­tant la reti­rada, i vaig pren­dre la decisió defi­ni­tiva al desem­bre.»

—Com va viure el mun­dial de Rot­ter­dam, a l'octu­bre?

—«Vaig veure la final de terra i vaig pen­sar: ‘Merda, perquè no hi he anat, podia haver gua­nyat.' Devia ser l'eufòria del campió que vol con­ti­nuar, però real­ment era el moment per­fecte per haver-se reti­rat i s'ha de ser con­següent. Sem­pre pots llui­tar per gua­nyar, però no volia arris­car-me a obte­nir resul­tats dis­crets.»

—Ja ha vis­cut tres cicles olímpics. Al setem­bre es van com­plir deu anys del seu pri­mer títol olímpic. Ha vist una evo­lució en la gimnàstica durant aquest període?

—«Ha evo­lu­ci­o­nat moltíssim, però de manera orde­nada. Amb l'exer­cici que feia al 2000 ara mateix no seria ni fina­lista. Cada any s'ha anat afe­gint un grau de difi­cul­tat. Aquest també és un dels motius de la meva reti­rada. Jo estic evo­lu­ci­o­nant des del 1997, quan vaig dis­pu­tar el pri­mer mun­dial, fins al 2008. I cada any et dema­nen una mica més i més. Cada cop sóc més gran i cada vegada em costa més. Ara mateix la gimnàstica és un esport molt difícil. Hi havia una època en què es poten­ci­a­ven els espe­ci­a­lis­tes, però ara volen tor­nar als orígens i que tots els gim­nas­tes domi­nin tots els apa­rells, que siguin més com­plets.»

—Quin és l'estat actual de la gimnàstica cata­lana?

—«No està en el seu millor moment, però ni de bon tros tam­poc en el pit­jor. Hi ha nens molt bons i amb pos­si­bi­li­tats perquè des­ta­quin en el futur.»

—Mirant enrere, de què se sent més orgullós de la seva car­rera espor­tiva?

—«Pot­ser de l'última meda­lla, del sub­cam­pi­o­nat de terra a Pequín, perquè era més cons­ci­ent de la pressió de la gent perquè acon­seguís pujar al podi. La gent m'ho dema­nava pel car­rer. I pri­mer m'havia de gua­nyar la plaça, després clas­si­fi­car-me per a la final i un cop allà, ja es veu­ria. Aguan­tar tota aque­lla pressió... Vaig estar dos dies abans de la com­pe­tició sense dor­mir. Anava a salu­dar i no sabia si cau­ria en rodó d'un des­mai. M'anava el cor a 200. Va ser molt com­pli­cat. I poder fer aquell exer­cici bé, un dels millors de la meva vida, és un dels moments més gra­ti­fi­cants que recordo. La tor­tura es va aca­bar en aquell precís ins­tant. I en vaig ser cons­ci­ent.»

—Espor­ti­va­ment, li ha que­dat algun repte per acon­se­guir en el món de la gimnàstica?

—«Repte, no, però no he que­dat mai campió mun­dial. He estat tres vega­des segon. Sem­pre m'ha gua­nyat un gim­nasta dife­rent. He estat campió olímpic, euro­peu, de la copa del món... algun títol havia de dei­xar pels altres. Per sort, però, en els Jocs sem­pre em va sor­tir bé.»

—Pensa que Jesús Car­ba­llo pot fer net en la mal­mesa Fede­ració Espa­nyola de Gimnàstica?

—«De fet, era la nos­tra aposta. Li vam donar suport. Pre­feríem que estigués ell que no un pre­si­dent amb cor­bata que no hagués fet mai gimnàstica. Sóc vocal a la junta i res­pon­sa­ble de les comu­ni­ca­ci­ons entre la fede­ració i les selec­ci­ons. Ell ja havia estat dos anys de direc­tor tècnic de la fede­ració i ha fet una junta molt bona. Con­fio en ell. En la nos­tra etapa en actiu sem­blava que hi hagués alguns sec­tors de la premsa que ens vol­gues­sin enfron­tar, un altre cop per la dico­to­mia Madrid-Bar­ce­lona. Ell era espe­ci­a­lista de barra i jo, de terra, ell era campió del món i jo, olímpic, i després de la com­pe­tició ens anàvem junts a pren­dre una birra. Som col·legues, mai hem estat rivals.»

—La seva presència mediàtica era mal vista per segons quins sec­tors de la gimnàstica. Ara des de la fede­ració es diu que la gimnàstica hau­ria de tenir més noto­ri­e­tat.

—«Quan tens una cosa et sobra i quan no la tens la dema­nes. Jo sem­pre m'he regit pel mateix. Penso en pro de la gimnàstica. A mi m'ofe­rei­xen sor­tir en un diari i és clar que sor­tiré. Sem­pre que se m'obrin por­tes jo entraré. I si no m'agrada, la tan­caré i mar­xaré. Mira ara a la Mina, la publi­ci­tat que ha tin­gut en poques set­ma­nes. Mai s'havia par­lat tant d'un club de gimnàstica. És un pro­jecte que tenim i volem que surti bé, i com més se'n parli, millor. I a qui no li agradi, que no li agradi, com sem­pre.»

entRe­vista a

ger­vasi defeRr.