Doncs això, unes sabatilles de 72 euros, un preu raonable. Pantalons de rebaixes i samarreta regalada. Sense més intermediaris que aquests, pocs esports són capaços de fer-te enfrontar amb la teva pròpia resistència amb la immediatesa amb què ho fa la marató: 42 quilòmetres, un parell de cames i un milió de dubtes. També és alguna excusa prou consistent per justificar una retirada hipotètica: una lesió inoportuna, un plàtan menjat a destemps, la pluja si ha fet mal temps, la calor si ha fet un sol radiant, un mal càlcul si t'has enfonsat al final, un mal dia si t'has rendit de bon principi... Un requisit indispensable per salvar l'orgull, si cal. Però no cal invertir-hi gaire més. Potser és per això que la crisi econòmica coincideix amb la moda de les curses populars en general i, particularment, amb un èxit de participació com el que la marató de Barcelona va viure ahir. Va ser una experiència de sacrifici relativament barata per als aficionats, en què triomfen atletes d'alguns països més sacrificats per Occident. Els que ja corrien abans d'aquesta eclosió encara recorden fins i tot quan als mateixos corredors els semblava inacceptable haver de pagar per córrer. «Abans feien pagar 5 o 6 euros i ja semblava un excés, ara en cobren 15, 25 o 50 i les inscripcions es tanquen al cap de quatre dies...», explicava un dels veterans. Aquest petit canvi de mentalitat no s'escapa ni a organitzadors com RPM, que han convertit la marató en un esdeveniment difícil de visualitzar fa pocs anys, ni tampoc a les marques. Venen rellotges que ho calculen tot excepte el moment en què ja no podràs més; complements energètics de mil sabors i noms impossibles de recordar –power i energy, combinades amb qualsevol altre mot, sempre queden bé–, accessoris per a tot el que vulguis carregar: ampolles, Ipods, telèfons... Però essencialment, més enllà de modes, una marató és un dels desafiaments més accessibles que es poden escollir per provar els límits del cos.

Fins aquí la teoria. A la pràctica, es dibuixa un matí costumista. Un corredor s'atura a mitja cursa i s'agenolla per declarar-se a la seva parella. Aplaudiments. A un altre, disfressat de monjo, li ha caigut la calba postissa a l'altura del clatell i corre concentrat en el cul de la noia del davant. Més aplaudiments, però ara en silenci. Uns quants, potser massa, fan tots els possibles per sortir a la tele i n'hi ha un que ha tingut un atac d'honestedat; a la samarreta hi diu: «Vull sortir a l'APM.» No ha fet prou mèrits. Un corredor i un vianant discuteixen perquè han topat a mig pas de vianants, un conflicte previsible. Un borratxo descarrega la ressaca amb crits incomprensibles que podrien ser insults. Un francès m'ofereix aigua quan li demano l'hora, i un altre vingut de Polònia abandona de seguida i em pregunto si li ha valgut la pena viatjar des de tan lluny. A Barcelona lluiten per esdevenir un referent en el circuit mundial de maratons i cada cop està més a prop de Londres o Berlín. Ahir, la munió de francesos i italians –les nacionalitats estrangeres més nombroses– que corrien amagats rere les samarretes de clubs anònims, contrastava amb les altres, com danesos, polonesos i austríacs, que ho feien perfectament uniformats amb samarretes dels seus països. Assumint que no només estem al davant d'una aventura personal sinó d'una nova línia de negoci, com més creixi aquesta marató, més oportunitats tindrem de gaudir-ne.