Doncs això, unes saba­ti­lles de 72 euros, un preu rao­na­ble. Pan­ta­lons de rebai­xes i samar­reta rega­lada. Sense més inter­me­di­a­ris que aquests, pocs esports són capaços de fer-te enfron­tar amb la teva pròpia resistència amb la imme­di­a­tesa amb què ho fa la marató: 42 quilòmetres, un parell de cames i un milió de dub­tes. També és alguna excusa prou con­sis­tent per jus­ti­fi­car una reti­rada hipotètica: una lesió ino­por­tuna, un plàtan men­jat a des­temps, la pluja si ha fet mal temps, la calor si ha fet un sol radi­ant, un mal càlcul si t'has enfon­sat al final, un mal dia si t'has ren­dit de bon prin­cipi... Un requi­sit indis­pen­sa­ble per sal­var l'orgull, si cal. Però no cal inver­tir-hi gaire més. Pot­ser és per això que la crisi econòmica coin­ci­deix amb la moda de les cur­ses popu­lars en gene­ral i, par­ti­cu­lar­ment, amb un èxit de par­ti­ci­pació com el que la marató de Bar­ce­lona va viure ahir. Va ser una experiència de sacri­fici rela­ti­va­ment barata per als afi­ci­o­nats, en què tri­om­fen atle­tes d'alguns països més sacri­fi­cats per Occi­dent. Els que ja cor­rien abans d'aquesta eclosió encara recor­den fins i tot quan als matei­xos cor­re­dors els sem­blava inac­cep­ta­ble haver de pagar per córrer. «Abans feien pagar 5 o 6 euros i ja sem­blava un excés, ara en cobren 15, 25 o 50 i les ins­crip­ci­ons es tan­quen al cap de qua­tre dies...», expli­cava un dels vete­rans. Aquest petit canvi de men­ta­li­tat no s'escapa ni a orga­nit­za­dors com RPM, que han con­ver­tit la marató en un esde­ve­ni­ment difícil de visu­a­lit­zar fa pocs anys, ni tam­poc a les mar­ques. Venen rellot­ges que ho cal­cu­len tot excepte el moment en què ja no podràs més; com­ple­ments energètics de mil sabors i noms impos­si­bles de recor­dar –power i energy, com­bi­na­des amb qual­se­vol altre mot, sem­pre que­den bé–, acces­so­ris per a tot el que vul­guis car­re­gar: ampo­lles, Ipods, telèfons... Però essen­ci­al­ment, més enllà de modes, una marató és un dels des­a­fi­a­ments més acces­si­bles que es poden esco­llir per pro­var els límits del cos.

Fins aquí la teo­ria. A la pràctica, es dibuixa un matí cos­tu­mista. Un cor­re­dor s'atura a mitja cursa i s'age­no­lla per decla­rar-se a la seva pare­lla. Aplau­di­ments. A un altre, dis­fres­sat de monjo, li ha cai­gut la calba postissa a l'altura del cla­tell i corre con­cen­trat en el cul de la noia del davant. Més aplau­di­ments, però ara en silenci. Uns quants, pot­ser massa, fan tots els pos­si­bles per sor­tir a la tele i n'hi ha un que ha tin­gut un atac d'hones­te­dat; a la samar­reta hi diu: «Vull sor­tir a l'APM.» No ha fet prou mèrits. Un cor­re­dor i un via­nant dis­cu­tei­xen perquè han topat a mig pas de via­nants, un con­flicte pre­vi­si­ble. Un bor­ratxo des­car­rega la res­saca amb crits incom­pren­si­bles que podrien ser insults. Un francès m'ofe­reix aigua quan li demano l'hora, i un altre vin­gut de Polònia aban­dona de seguida i em pre­gunto si li ha val­gut la pena viat­jar des de tan lluny. A Bar­ce­lona llui­ten per esde­ve­nir un refe­rent en el cir­cuit mun­dial de mara­tons i cada cop està més a prop de Lon­dres o Berlín. Ahir, la munió de fran­ce­sos i ita­li­ans –les naci­o­na­li­tats estran­ge­res més nom­bro­ses– que cor­rien ama­gats rere les samar­re­tes de clubs anònims, con­tras­tava amb les altres, com dane­sos, polo­ne­sos i austríacs, que ho feien per­fec­ta­ment uni­for­mats amb samar­re­tes dels seus països. Assu­mint que no només estem al davant d'una aven­tura per­so­nal sinó d'una nova línia de negoci, com més creixi aquesta marató, més opor­tu­ni­tats tin­drem de gau­dir-ne.