VELA
BARCELONA WORLD RACE
Tres mesos estel·lars
Àlex Pella i Pepe Ribes, tripulants de l'«Estrella Damm», fan un balanç positiu dels 98 dies embarcats per completar la volta al món, una experiència enriquidora que confien repetir
«Estem contents amb el quart lloc, sobretot perquè era el nostre debut en aquest tipus de regates tan llargues»
«Vam tenir la mala sort de trencar una peça de l'estai. D'altra banda, vam tenir la fortuna de trencar en un bon lloc per aturar-nos»
«Quan arribes i fas balanç de la regata tens ganes de tornar-hi per millorar-lo»
Set dies després de tornar a trepitjar terra ferma, Pepe Ribes camina ajudat per unes crosses –dimarts els van operar del menisc del genoll esquerre–, mentre que Àlex Pella encara es ressent d'un cop a les costelles. Són les seqüeles físiques dels 98 dies i 20 hores emprats per completar la segona edició de la Barcelona World Race (la volta al món a dos tripulants sense escales) a bord de l'Estrella Damm, el primer vaixell barceloní i amb representació catalana que acaba la regata. «Si haguessin estat cinc dies menys, millor», diu entre rialles Pella, satisfet del quart lloc final. «Sobretot perquè era el nostre debut en aquest tipus de regates tan llargues», afegeix el navegant barceloní. De fet, acabar ja suposa la millor recompensa i l'Estrella Damm ho ha assolit amb registres destacables. Va arribar a ser líder de la regata (el 14 de gener), just abans de quedar atrapats en ple Atlàntic per l'anticicló de Santa Hel·lena. «Tens diverses opcions a triar durant la regata i no sempre encertes», admet Ribes, nascut a Benissa (Marina Alta). Van veure com els avançaven el Virbac-Paprec 3 el Mapfre i el Foncia, tot i que aquest darrer es va acabar retirant en trencar el pal. «Quan es retira un dels que tens per davant primer penses que has guanyat un lloc, i després que també et pot passar a tu», adverteix Pella. De fet, l'embarcació catalana també va tenir un contratemps que el va obligar a aturar-se a Wellington (Nova Zelanda). «Vam tenir la mala sort de trencar una peça de l'estai; d'altra banda, vam tenir la fortuna d'estar a prop d'un bon lloc on aturar-nos», explica el barceloní. És probable que aquelles 48 hores d'aturada els costés el podi, a banda de coincidir amb el terratrèmol que va sacsejar l'illa sud. A més, el retorn al mar va ser «dolentíssim», com assenyala Pella: «Vam arribar amb poc vent. Durant l'estada va haver-hi el terratrèmol i després el cicló Atu ens va passar per sobre.» «Vam tenir 45 nusos durant 36 hores i unes onades molt grans que no ens deixaven córrer», afegeix Ribes, que durant la tempesta va fer-se la lesió: «Va ser un mal pas i en comptes de torçar-me el turmell va ser el genoll.»
Durant l'últim mes i mig de regata tots dos han conviscut amb les molèsties, però no els ha impedit ser els més ràpids de la flota en el tram de l'Atlàntic sud-nord, entre el cap d'Hornos i Gibraltar. Per Pella, ha estat el primer cop que ha pogut doblar el mític cap, tot i no tenir les millors condicions: «Vam passar a 30 milles de la costa i de nit.» «Però la repercussió que té el cap d'Hornos és la sensació que surts de les onades grans i els forts vents del Pacífic sud i entres en un mar molt més pla», apunta el benisser. Potser tenen l'ocasió de tornar-hi en la propera edició de la BWR (2014), i a pesar de la duresa a hores d'ara tots dos repetirien l'experiència. «Quan arribes fas balanç de la regata i tens ganes de millorar-lo», diu Pella. «Ha estat una sort fer una prova d'aquest nivell i en un equip que aspira a estar en el podi algun dia», conclou Ribes.