Segu­ra­ment no hi ha millor par­tit sobre terra batuda que el que avui (16 hores) pro­ta­go­nit­zen Rafa Nadal i David Fer­rer. Pri­mer i sisè del món, res­pec­ti­va­ment, ja van jugar-se el títol a Mon­te­carlo, fa una set­mana.

Els mèrits com­par­tits, però, no venen només d'aquest curs, ja que a Bar­ce­lona són els dos ten­nis­tes que més tri­omfs sumen en els últims anys (29 per al balear, 21 per al xabià) i els que, lògica­ment, més lluny arri­ben. Nadal jugarà la sisena final seguida (des del 2005, i amb excepció del 2010, en què no va jugar per lesió) i Fer­rer, la ter­cera en els últims qua­tre anys. En totes haurà topat amb Nadal, evo­cant la clàssica riva­li­tat del fut­bol (Fer­rer és blau­grana; Nadal, madri­dista). En ten­nis, però, el mana­corí no deixa una esquerda de dubte, en terra. Des que va explo­tar el 2005, només ha per­dut sis par­tits i ha asso­lit 186 victòries. Imba­tut el 2006 i el 2010, en va per­dre dos el 2005, un el 2007, un altre el 2008 i dos més el 2009. Des d'ales­ho­res, 33 tri­omfs con­se­cu­tius que l'ele­ven com a rei indis­cu­ti­ble d'una superfície que es con­cen­tra bàsica­ment a l'abril, el maig i el juny, amb la con­clusió de Roland Gar­ros. En el mes d'abril, pre­ci­sa­ment, Nadal afe­geix un altre rècord, no perd des del 2005 (quarts de València con­tra el rus Andreev) i suma 66 victòries. L'última, ahir.

«No em pre­o­cupa que pen­sin que gua­nyaré perquè és terra; el que em pre­o­cupa és que passi dins el meu equip, o a mi mateix. L'error gran és con­ver­tir-ho en una nor­ma­li­tat, quan no ho és», adver­teix Nadal, pru­dent com és habi­tual. «Sé el que em costa arri­bar fins aquí, sé que ho deixo tot en cada par­tit i cada entre­na­ment i tinc els meus dub­tes en cada tor­neig, però això la gent no ho sap». El dis­curs, però, es tra­eix amb la tra­jectòria. Al Godó, des que hi va gua­nyar el 2005 (també va jugar el 2003, i cau amb Cor­retja; és l'única der­rota), només ha cedit dos sets en els cinc camins cap al títol. En el pos­si­ble sisè, tam­poc n'ha cedit cap, per ara. Igual que Fer­rer, que és un dels dos que ha pogut robar-li un set (final del 2008). Amb tot, una final que ja és tot un clàssic sobre terra batuda. A Bar­ce­lona, és una evidència irre­fu­ta­ble; pel nivell de ten­nis del xabià, també comença a ser-ho en el cir­cuit.

El xabià treu ferro a la sobrecàrrega al bessó de la cama esquerra. «Estaré per­fecte», asse­gura