Fresno va marcar un punt d'inflexió en l'intent de Catalunya de ser reconegut com un país esportiu. Allà s'hi va celebrar l'assemblea de la Federació Internacional de Patinatge (FIRS) que havia de reconèixer la federació catalana com a membre de ple dret. Un any abans, la selecció havia conquerit el títol mundial B.

La legalitat i tots els precedents jugaven a favor de Catalunya. Fins i tot el president de la FIRS, l'influent Isidre Oliveras de la Riva, estava convençut que aconseguiria completar un fet històric per a l'esport del nostre país. Des del primer dia, però, ja es va veure que les coses no serien fàcils. El govern espanyol, a través del Consell Superior d'Esports (CSD), va muntar un operatiu d'urgència que va contrarestar tots els anys de feina de la federació catalana, de la UFEC i la de la secretaria general de l'Esport.

Es tractava d'impedir costés el que costés que l'assemblea de Fresno acceptés la federació catalana i es creés un precedent inacceptable per al govern espanyol, que Catalunya i Espanya dirimissin sobre el terreny de joc la supremacia de l'hoquei sobre patins en l'àmbit internacional.

El mateix ministre espanyol d'Afers Exteriors, Miguel Ángel Moratinos, va moure els fils necessaris per assegurar-se que algunes de les delegacions que havien promès el vot a favor del reconeixement canviessin de decisió a última hora. Finalment, una suma de poderosos factors van provocar el fracàs català a Fresno en aquella assemblea del novembre del 2004: la primera i última acció desesperada a càrrec del CSD exigint per carta a totes les federacions internacionals que revoquessin l'acord de Miami amb amenaces incloses, el compromís actiu i decisiu del PSOE –que acabava d'arribar al poder– contra aquell reconeixement, la pressió mediàtica dels mitjans espanyols i finalment la conspiració del vicepresident de la FIRS, l'italià Sabatino Aracu, amb els altres membres de la federació per desallotjar Oliveras de la Riva de la presidència. En una votació anàrquica i descontrolada a mà alçada, Aracu va imposar el seu criteri i Catalunya va perdre.