El cer­cle virtuós ini­ciat el 2003 amb l'arri­bada de la junta de Joan Laporta i amb el fit­xatge de Ronal­dinho va tocar sos­tre a París. Saint Denis ha pas­sat a la història com l'estadi que va viure el clímax d'una plan­ti­lla ges­ti­o­nada per Frank Rijka­ard i lide­rada per una com­bi­nació de juga­dors bra­si­lers –Ronal­dinho, Deco, Edmílson, Syl­vinho...– i del plan­ter –Xavi, Puyol, Valdés, un jove Ini­esta...–. Aque­lla Cham­pi­ons cons­ta­tava, davant l'atenta mirada de tot el fir­ma­ment fut­bolístic, aquell gir enge­gat tres anys enrere. El Milan va ser la víctima en les semi­fi­nals, i en la final de París els blau­grana es van des­fer de l'Arse­nal d'Arsène Wen­ger i Thi­erry Henry gràcies a un gol de Belletti, que amb aque­lla jugada dei­xa­ria la seva empremta en l'ima­gi­nari blau­grana. Per sem­pre. També ho faria Ronal­dinho, l'autèntic impul­sor del que es va ano­me­nar cer­cle virtuós. A ell li deu el Barça la resur­recció d'un estil fut­bolístic i d'una il·lusió que havien que­dat enter­rats amb els mals resul­tats dels anys ante­ri­ors.

A París, el club va acon­se­guir la segona copa d'Europa de la seva història, catorze anys després d'aque­lla pri­mera asso­lida pel dream team al vell Wem­bley, i el bar­ce­lo­nisme va recu­pe­rar l'auto­es­tima per­duda. Poc abans de la final de la Cham­pi­ons, a més, l'equip també s'havia asse­gu­rat matemàtica­ment la lliga al camp del Celta, quan encara s'havien de dis­pu­tar tres jor­na­des, amb Samuel Eto'o com a pit­xitxi (26 gols). Aquell grup com­bi­nava regu­la­ri­tat i espec­ta­cu­la­ri­tat a parts iguals.

Però el 2006 va ser un any bipo­lar. I al doblet li van seguir uns mesos negres que van mar­car la dava­llada final del Barça de Rijka­ard. Una der­rota tan con­tun­dent com sor­pre­nent en la super­copa d'Europa, con­tra el Sevi­lla, va ser un mal auguri. L'equip per­dria gas en la lliga, immers en una dinàmica d'apa­tia i poc sacri­fici, i al desem­bre va acu­mu­lar una altra decepció en el mun­dial de clubs del Japó, en per­dre la final con­tra l'Inter­na­ci­o­nal de Porto Ale­gre. La pit­jor manera de cloure el que havia estat, para­do­xal­ment, un dels millors anys de la història del Barça.