Directe cap a l'or olímpic
Joel González completarà el cicle de quatre anys com a campió europeu i mundial en menys de 58 quilos amb el seu debut en la competició olímpica, el 8 d'agost
L'empordanès no amaga la seva condició de favorit a l'or, i ja ha hagut d'aprendre a competir amb la pressió de saber-se guanyador, sobretot aquest 2012
“En un esport tan individual sí que
hi ha molta gent que t'ajuda a millorar”
“En aquests quatre anys he guanyat
els dos mundials i
els dos europeus”
El 8 d'agost és el dia, la data que Joel González ha estat esperant els últims quatre anys, en els quals ha estat capaç de guanyar per partida doble els títols de campió d'Europa i campió del món de taekwondo en la categoria de menys de 58 quilos. “Tinc ganes que comenci, em trobo molt bé i amb molta il·lusió de ser-hi per poder aconseguir una medalla. Vaig a totes i m'agradaria el que suposo que vol qualsevol esportista, perquè poder guanyar una medalla en uns Jocs és el més important. Donaré el màxim de mi mateix i espero que sigui possible portar-la cap aquí”, diu l'empordanès, que apareix en la majoria de travesses per guanyar l'or a Londres tot i que sigui la seva primera presència en una cita olímpica. I no se n'amaga: “En aquests últims quatre anys he guanyat els dos mundials i els dos europeus que hi ha hagut, i sí que és cert que en la competició mai saps el que pot passar. Encara no sé amb quins rivals em puc trobar perquè encara s'ha de fer el sorteig però sí que vaig amb la il·lusió i les ganes de fer alguna cosa gran.” I és que amb 22 anys Joel González ja ha hagut d'aprendre a competir amb la pressió afegida de saber-se guanyador, sobretot aquest últim 2012: “Al preolímpic i l'europeu sí que potser ja hi vaig anar amb pressió, però la veritat és que va sortir bé perquè em vaig classificar per als Jocs i vaig guanyar la medalla d'or en l'europeu. Vaig perdre amb el rus i en el campionat d'Europa el vaig guanyar en l'últim moment per una decisió, perquè havíem quedat empatats. Ens ho hem repartit les dues últimes vegades, però si me'l trobo als Jocs espero que sigui per a mi. És eliminatòria directa i quan sapiguem el sorteig veurem totes les possibilitats. Fins i tot, qui menys t'esperes, si va a uns Jocs, és perquè és bo. Ens ho jugarem tot en un dia i aquell dia veurem qui ha estat el millor a la pista”, explica, en referència a Alexei Denisenko, el rus que el va superar en la final del preolímpic a Kazan i amb qui es va creuar en els quarts de final de l'europeu, a Manchester –el combat es va haver de resoldre en l'assalt extra amb punt d'or.
El gimnàs del pare
Els inicis de Joel en el taekwondo no acaben de seguir el perfil de nen prodigi que la seva meteòrica progressió fa pensar. De fet, ell jugava a futbol i no va ser fins que el seu pare va obrir un gimnàs que va començar a practicar arts marcials: “Em va contagiar aquesta il·lusió per les arts marcials i després vaig continuar fent aquest esport i la veritat és que m'ha anat molt i molt bé.” I des de llavors que la millora no es va aturar: “La progressió sí que va ser molt ràpida, i també des del principi al gimnàs tenia un bon grup i això feia que tots anéssim pujant. I després ja vaig anar al CAR de Múrcia quan vaig començar a destacar més en l'àmbit estatal quan era júnior [17-19 anys] i després ja al CAR de Sant Cugat”, diu. González va completar la seva progressió a Múrcia durant dos anys mentre va fer el batxillerat, a Cartagena.
‘Superdetectiu' a Vilafant
El còctel de doble campió del món i d'Europa i de taekwondo, i el de llicenciat en criminologia –acaba de completar el tercer curs–, pot ser demolidor a banda d'inspirar qualsevol producte de ficció. “Mai se sap quan s'acaba la carrera d'un esportista o potser pot venir una altra persona i treure't el lloc i considero que és una cosa força important. L'any que ve espero acabar la carrera i em quedarà un cinquè any per fer les pràctiques. Ja se sap que amb esforç sí que pots seguir estudiant”, diu Joel sobre la importància que dóna a la preparació acadèmica. I sobre el futur, un parell de reflexions. Primer: “El que vull tenir és el màxim de possibilitats i portes obertes per poder fer una cosa o una altra quan acabi l'esport.” I després: “No pararé, vull seguir i només tinc 22 anys. Miraré de fer altres coses com acabar la carrera i poder fer campus perquè els més petits tinguin una persona que ha pogut ser medallista mundial i que ha anat a uns Jocs i que vegin que realment s'hi pot arribar.” Una dinàmica que no s'entendria sense el suport que rep del seu entorn més immediat: “Tota la meva família m'ha donat suport al cent per cent. I la xicota igual. I els companys d'entrenament, també. Al final són els que et fan donar el do de pit i sí que és veritat que a vegades no tens les mateixes ganes d'entrenar-te i també que tots els dies no pots estar al cent per cent, i en un esport tan individual com el taekwondo sí que al final tens molta gent al teu voltant que t'ajuda a millorar.” Com el seu company d'entrenament, el figuerenc Javi Marrón: “Serà el meu suplent, i si la cosa va bé serà un triomf tant per a mi com per a ell com per tota la gent que m'ha ajudat”, conclou.
Publicat a
Notícies
Diumenge,30 juny 2024