El COI va anunciar amb grans titulars que fins a 204 delegacions van competir en els Jocs Londres, un nou rècord. A l'ONU, però, només hi ha 196 països considerats independents, 193 dels quals van ser representants a la cita olímpica britànica. Els tres territoris considerats independents que no van desfilar a la cerimònia inaugural van ser el Vaticà (no té comitè olímpic), Kosova i el Sudan del Sud. L'opció que Catalunya participi en els Jocs sense ser un estat reconegut és ara una utopia mentre no es canviï un altre cop la Carta Olímpica, que deixa ben clar que un país és “un estat independent reconegut per la comunitat internacional”.

A Londres hi van participar fins a onze territoris que no són independents però que, per una raó o una altra, disposen de comitès olímpics reconeguts, la majoria abans del famós canvi de la Carta Olímpica que va fer Samaranch el 17 de juliol de 1996. Es tracta dels territoris autònoms de la Samoa Americana, Puerto Rico, Guam i les illes Verges dels Estats Units (tots aquests, sota la jurisdicció dels EUA); les illes Caiman, Bermuda i les illes Verges Britàniques (sota jurisdicció de la Gran Bretanya); Aruba (Holanda), les illes Cook (Nova Zelanda), Hong Kong (Xina) i el cas més rellevant, el de Palestina. Abans dels Jocs de Barcelona el COI va admetre Namíbia, Sud-àfrica, Lituània, Letònia i Estònia. En els Jocs de Catalunya també hi van competir els atletes de Croàcia, Eslovènia i Bòsnia, amb un reconeixement provisional, i tots els de les diverses repúbliques de l'ex-URSS, formant part de l'Equip Unificat. Per a tots ells, va haver-hi lloc. Per als catalans, que també ho havien demanat a través del Comitè Olímpic Català, no.

Els palestins van ser reconeguts pel COI el 1995, abans del canvi de la Carta Olímpica, i es van poder estrenar en els Jocs Olímpics del 1996. A Londres, van enviar-hi cinc representants, quatre de Cisjordània i un de Gaza, Bahaa el Farra. Per primer cop, un dels seus esportistes s'hi va classificar per dret propi, el judoka Maher Abu Rmeileh.