Saül Craviotto (Lleida, 3-11-1984) fa vacances. Diu que no s'entrenarà fins al novembre, tot i que abans s'haurà de reincorporar a la seva feina de policia, aquest cop a Lleida. S'ho ha ben guanyat: subcampió olímpic a Londres. Mentrestant, disfruta de l'èxit amb la seva xicota, Celia, asturiana de Gijón, rep homenatges a tot arreu i fa l'escapada estival de cada any a la Costa Brava, un lloc que l'ha captivat.
És millor un or compartit o una plata guanyada tot sol?
És diferent. La sensació de l'or va ser la millor experiència de la meva vida esportiva. Vaig anar a Pequín molt jovenet, amb 23 anys, i en la primera experiència olímpica guanyar un or va ser preciós. A més, tinc molt bona relació amb el meu company, Perucho [Carlos Pérez Rial, policia, com Craviotto, a Gijón]. Aquesta plata no és un or, no és tan important, però per a mi té gust d'or, perquè crec que és més difícil mantenir-se en l'elit que arribar-hi. Assolir dues medalles de dos Jocs Olímpics s'ha de valorar com el que és. I és molt gran.
Es va passar del K-2 al K-1, i dels 500 m a l'esprint de 200. Per circumstàncies o per voluntat pròpia?
La meva intenció era fer les dues proves. El K-1 200 m ho permet. És una distància explosiva, però si recuperes bé, ho pots fer. El problema és que no vam poder classificar el K-2 per un problema d'onatge. Em vaig centrar en el K-1, un repte totalment diferent, però apassionant i molt important.
En els jocs de Rio tindrà 31 anys. Li he llegit que diu que és l'edat ideal i que si ho fa bé, aspirarà a l'or. I la competència?
Tothom vol l'or. Ara he guanyat la plata, i aquesta és una motivació extra que em mantindrà aquests quatre anys. 31 anys és una edat molt bona i si faig una bona planificació puc arribar i fer-ho fins i tot millor del que ho he fet a Londres.
Què ha trobat en la distància de 200 m que no tingués la prova llarga?
Moltíssima més tensió psicològica. En els 200 m no pots fer cap errada en la sortida. Qualsevol badada, qualsevol desequilibri, en els 500 m tenies temps de recuperar-la. En els 200, no.
A Rio se centrarà en el K-1?
Tinc la motivació de la revenja amb McKeever, però es pot doblar i fer les dues proves. He de triar la millor opció per obtenir medalla i això serà més endavant. Encara que no sigui tan mediàtic, cada any tenim campionats d'Europa o del món que ens ajuden a mantenir aquesta motivació.
Aquest sentiment que esports com el seu només apareixen en els mitjans cada quatre anys és un tòpic o una realitat?
És real. Ho he viscut en primera persona. Des de Pequín ha estat com una muntanya. Els Jocs van tenir molt de ressò i un impacte mediàtic molt important i després tot s'ha adormit. Però ho tinc bastant assumit. En aquest país hi ha la cultura del futbol. A Hongria l'esport rei és el piragüisme, però ens ha tocat viure aquí i tot el que no és futbol sembla que només existeixi cada quatre anys.
Però el futbol no és un esport de pes en els Jocs. No deu ser que els esports minoritaris tenen una sobreexposició, una punta de popularitat, durant els Jocs, pel fet que tota la competició es concentra en dues setmanes i tothom n'està pendent?
Potser sí. El més bonic dels Jocs és que tots som iguals i que no hi anem com a piragüistes, tennistes o futbolistes, sinó com a equip i com a delegació. Potser això ajuda que el futbol no sigui tan important com la resta de l'any.
L'estrella mediàtica ha estat Mireia Belmonte. Vostè també té dues medalles. L'enveja?
No, no arribo a aquest extrem. Estic molt content per ella, perquè es mereix tot el que li està passant. L'he pogut conèixer i és una persona encantadora. Va ser la primera d'obtenir la medalla i això també li va donar més ressò. I a més, en va obtenir dues, que és molt difícil en uns mateixos Jocs Olímpics.
Ens hem fet un tip de valorar el sacrifici que requereix un esport com la natació. Però, que jo sàpiga, un piragüista s'entrena més o menys el mateix.
Preparar uns Jocs Olímpics significa entrenar-se sis o set hores al dia, de dilluns a dissabte, durant quatre anys. Tres sessions, dues al matí i una a la tarda. Moltíssimes hores d'entrenament per jugar-t'ho tot en mig minut. És molt sacrificat físicament, però també psicològicament, perquè saps que t'estàs jugant moltíssim.
Ho diu vostè: molt entrenament per mig minut. No és molt poca competició?
És moltíssima tensió. Però genèticament serveixo més per aquesta distància que per al 1.000 m [a Pequín les distàncies eren 500 i 1.000 m, i a Londres, 200 i 500]. He provat els 1.000 m i no és la meva distància. És com si Usain Bolt disputés un 1.500. Es defensaria, però no guanyaria. Doncs és el mateix. La meva genètica m'enfoca a la velocitat i no tinc cap altre remei que acceptar-ho.
Edward McKeever [l'anglès que l'ha privat de l'or en la copa del món i en els Jocs] s'ha convertit en una obsessió? És insuperable?
Insuperable, en absolut. Té un any més que jo i hi haurà molta rivalitat en els pròxims quatre anys. Però la rivalitat és molt positiva perquè fa que vulguis millorar, lluitar per guanyar-lo. Sé que a Londres vaig fallar molt en la sortida i tinc quatre anys per millorar aquesta sortida. Les errades també van bé superar-se.
En els esports minoritaris es diu que els rivals també són amics. Es compleix això amb Saül Craviotto i Ed McKeever?
Sí, la relació és molt bona, però a dins de l'aigua no ens mirem ni a la cara. Som l'enemic número u, l'un de l'altre. Però al final ens vam felicitar mútuament. Hi ha molt bona relació entre tots.
En el seu esport, el treball pot donar resultats si no hi ha talent?
Va lligat. S'ha de tenir talent, però és segur que si tens talent però no hi ha treball, no hi arribes. El que compta és que es faci piragüisme, esport, el que sigui, perquè arribar a dalt és molt complicat.
Què es pot fer pel piragüisme, a part que Saül Craviotto guanyi medalles?
Moltíssimes coses, però sobretot fomentar l'esport de base. La canalla és el més important. Crec que ja s'està treballant en aquesta línia i la federació catalana està fent bona feina. Hi ha centres de tecnificació i s'està treballant molt en l'esport de base. És una bona via.
Però als nens com se'ls convenç que val la pena fer piragüisme i no futbol o tennis?
A un nen no li pots inculcar un esport per la repercussió mediàtica o econòmica que tingui. El que és important és inculcar-li els valors de l'esport i que hi disfruti. Si hi arriba, molt millor, però no ha de ser l'objectiu. Però sí que és veritat que els miralls dels nens són Rafa Nadal o Leo Messi i per això volen jugar a tennis o a futbol. Depèn dels pares, de la seva actitud. Si busquen que el seu fill sigui milionari, que no el portin a fer piragüisme perquè molts diners no n'hi ha. A mi, el que m'agradaria per al meu fill seria veure'l créixer com a persona fent l'esport que li agradés, i no amb la mentalitat de fer-se milionari.
El COE va canviar els criteris per triar l'abanderat per poder situar-hi un esportista mediàtic. Però a la cloenda la va portar vostè. Què en pensa d'aquest joc d'equilibris?
Es va generar molta polèmica però per a mi ja va ser un orgull estar entre els candidats. Lluitar contra un gran com Pau Gasol ja va ser molt important. Però d'altra banda tampoc m'interessava especialment, perquè m'obligava a ser a Londres una setmana abans i no m'anava gaire bé per a la competició. El simple fet de ser-ho en la clausura ja va ser molt bonic.
Anys enrere es va comentar la possibilitat que canviés la llicència catalana per l'asturiana. Què hi va haver de cert?
Jo m'entrenava fora de Catalunya perquè la selecció espanyola no s'entrena aquí. He d'estar amb els companys, no puc preparar uns Jocs Olímpics entrenant-me tot sol a Lleida. Aquesta va ser la situació que va fer que hagués de marxar d'aquí, però jo estic molt lligat a la meva terra. Sempre que puc vinc a entrenar-me aquí i estic molt lligat a Lleida i a la meva gent.
Ha notat que hi hagi pressió perquè els esportistes catalans facin manifestacions de catalanitat en els grans esdeveniments esportius?
Mai m'he sentit pressionat, no he tingut aquesta vivència, ni durant els Jocs, ni abans ni després.
Com valora el fet que determinats esportistes celebrin els seus èxits amb un ikurrin, per exemple, i n'hi hagi que corren a posar-hi una bandera espanyola a davant?
En això sempre he estat molt prudent. No m'agrada barrejar esport i política. Sé que passa però he tingut la virtut de ser molt prudent i no m'ha agradat promocionar res. D'aquest tema n'estic al marge.
