La Plataforma Pro Seleccions es felicita per l'admissió provisional de Gibraltar en una nota: “Un cop més, s'ha tornat a evidenciar que el dret internacional està per sobre del dret intern dels estats i que aquest no és d'aplicació en un litigi internacional. A més, demostra que una federació membre no pot vetar una altra que ho vulgui ser i que no és cert que només hi pugui haver una federació per estat.” La plataforma insisteix que aquesta jurisdicció internacional “avala la legalitat dels reconeixements de les federacions catalanes en les internacionals i afegeix a aquest debat una incògnita que ja vam plantejar des de la plataforma: què farà Espanya si els seus equips s'han d'enfrontar als gibraltarenys? Optarà per no presentar-se i quedarà eliminada?

Casualitat o no, el reconeixement de Gibraltar per part de la UEFA coincideix amb la màxima efervescència del moviment independentista a Catalunya, i resulta que els estatus actuals dels dos territoris tenen un origen comú. Per l'Estat espanyol, la sobirania britànica sobre Gibraltar és una anomalia històrica pendent de resolució i en demana al Regne Unit la devolució, però, paradoxalment, al mateix temps es nega en rodó a parlar de la situació de Ceuta i Melilla, places espanyoles al Marroc.

Aquesta anomalia té gairebé la mateixa durada que la pertinença de Catalunya a l'Estat espanyol. Gibraltar està sota sobirania britànica des del 1713 en aplicació del Tractat d'Utrecht, que fa posar fi a la Guerra de Successió a Espanya entre els Àustria i els Borbó. En aquell tractat, Gibraltar –com Menorca i altres territoris– quedaven sota jurisdicció britànica i Catalunya passava a ser territori borbònic, com tot el conjunt d'Espanya. Catalunya (i Mallorca, Eivissa i Formentera), però, havia donat suport als Àustria i, tot i que es van retirar en aplicació del tractat, va resistir catorze mesos més, fins a l'11 de setembre del 1714, quan va caure Barcelona. La història dels tres segles posteriors ja és més coneguda.